Scott McLaughlin va trencar una ratxa de dos anys sense guanyar amb la victòria a l’última carrera d’IndyCar. El pilot de Penske va enviar amb autoritat des de la pole en una cursa relativament tranquil·la. Kyle Kirkwood (Andretti) i Alexander Rossi (ECR) el van acompanyar al podi.
Llacuna Seca pot no ser el traçat més divertit del calendari en termes de competitivitat. Les carreres tendeixen a ser estratègiques més que espectaculars, però per acabar el campionat no hi ha cap lloc millor que l’assolellada Califòrnia. Amb el campionat decidit, en un circuit preciós hi ha un aire de final de curs, hi ha relaxació i hi ha descans després de 6 mesos intensos de curses.
També hi ha comiats i homenatges, com el que el circuit va fer al malaguanyat Alex Zanardi anomenant el Llevataps com el Llevataps Zanardi quan fa 30 anys de “The Pass”; el comiat de Scott Dixon de casa seva durant 25 temporades, Chip Ganassi Racing; i els pilots buscant un bon resultat per completar el currículum de cara a tenir feina el 2027.
Però quedava una carrera per córrer i posicions per decidir. McLaughlin i Àlex Palou van liderar les sessions de lliures i van compartir la primera fila, amb el neozelandès aconseguint la tercera pole de l’any. Els van acompanyar al Fast 6 Felix Rosenqvist (Meyer Shank), Rossi, David Malukas (Penske) i Kirkwood, amb Marcus Ericsson (Andretti), Christian Lundgaard (McLaren) i Caio Collet (Foyt) rebent penalitzacions per canvi de motor.
Les altres lluites
Amb Palou i Honda campions, quedaven tres coses importants per lluitar. Una, el subcampionat amb Kirkwood, Lundgaard i Pato O’Ward (McLaren) com a candidats. La segona, el debutant de l’any en què Dennis Hauger (Coyne), Collet i Mick Schumacher (RLL) tenien opcions. I l’últim però no menys important, el Leaders Circle, programa que dóna premis als 22 primers classificats i que, per tant, deixa 3 cotxes sense diners extra. Hauger ocupava el 22è lloc amb Collet i Schumacher amb possibilitats de robar-li el lloc.
Com l’any passat, la sortida no va tenir incidents fins al revolt 5, en què Sting Ray Robb (Juncos) va envestir Hauger i el va enviar contra el mur. Hauger seria l’únic abandonament de la cursa i hauria d’esperar pacientment els resultats dels seus rivals tant per assegurar el darrer lloc del Leaders Circle per al seu equip com per guanyar el trofeu de Rookie of the Year. A Robb, per la seva banda, li va caure un stop and go de 10 segons.
La cursa va seguir des de la volta 4 amb McLaughlin liderant per davant de Palou, Rosenqvist, Kirkwood, Rossi, Malukas, Simpson, Marcus Armstrong (Meyer Shank), Louis Foster (RLL) i O’Ward. Kirkwood manava en la lluita pel subcampionat amb Lundgaard dotzè. Amb els tous durant menys del que s’esperava, almenys a l’inici, diversos pilots van optar per una estratègia de 4 parades, liderats per Dixon, que va parar a la volta 10.
Les primeres parades de tot el món es van fer entre la 10 i la 25, amb Rossi i els Foyt allargant fins a 15 voltes més que altres pilots. De fet, Dixon va fer la seva segona parada només dues voltes més tard que la primera de Rossi, i amb ell, Palou, Rinus Veekay (Juncos), Josef Newgarden (Penske), Christian Rasmussen (ECR) i els companys del RLL Graham Rahal i Schumacher, que van quedar del quinzè cap avall.
Mana l’estratègia
Els que havien optat per sortir amb tou ara podien fer la cursa sencera amb durs si així ho desitjaven i, en general, el top 5 va acabar sent el que va fer servir 3 durs i 1 tou. McLaughlin va mantenir el liderat amb Kirkwood assetjant-lo a una distància d’entre 1 i 3 segons. Rossi era tercer mentre que per part seva Lundgaard intentava pujar posicions per competir el subcampionat. El danès va pujar fins al setè lloc al primer intercanvi.
La segona parada dels líders (i tercera del grup de Dixon i Palou) va tenir lloc entre les voltes 42 i 53. Rasmussen, O’Ward i Ericsson van tenir parades amb problemes, encara que l’ordre seguia sent McLaughlin, Kirkwood, Rossi, Malukas, Rosenqvist i Lundgaard sisè. Palou era el primer de l’estratègia B en la desena posició.
La falta de banderes grogues tampoc va ajudar els de 4 parades. Nolan Siegel va tenir una sortida de pista espectacular a la 6, i Schumacher també va tenir una virolla sortint del mateix revolt, però tots dos van poder continuar. Pels estàndards de la IndyCar, es podria dir que va ser una carrera tranquil·la, gairebé avorrida.
McLaughlin trenca la sequera
Les dues estratègies van convergir amb la seva última parada entre les voltes 67 i 76, sense canvis al davant. Malukas va amenaçar el tercer lloc de Rossi però va acabar gastant els seus tous i va ser avançat per Rosenqvist, mentre que la resta del top 10 es va mantenir igual. Scott McLaughlin va aconseguir la seva primera victòria des de Milwaukee 2024, Kirkwood va assegurar el subcampionat amb el segon lloc i Rossi va aconseguir el seu primer podi a ECR i el primer des de Laguna 2024.
Van completar el top 10 els ja esmentats Rosenqvist i Malukas amb Lundgaard sisè (i tercer al campionat), Armstrong, Palou, Ericsson i Simpson, amb Dixon acabant 17è en la seva última carrera amb Ganassi en què ha estat un any per oblidar. Pel que fa als rookies i al Leaders Circle, Hauger va aconseguir els dos objectius ja que ni Collet (20è) ni Schumacher (22è) van aconseguir bons resultats. S’han quedat fora del Leaders Circle un cotxe de Foyt (Collet), un de Juncos (Robb) i el de RLL de Schumacher, encara que aquest desapareix després d’haver venut el xàrter a Dreyer & Reinbold Racing.
Va acabar la temporada amb els lliuraments de premis, amb Palou rebent la seva cinquena copa Astor i acabant amb 631 punts, 86 més que Kirkwood, en què és el segon marge més voluminós dels 5 títols del català. Van completar el top 10 a la classificació general Lundgaard, O’Ward, Malukas, McLaughlin, Ericsson, Newgarden, Rosenqvist i Veekay. Will Power i Scott Dixon van acabar fora del top 10, cosa que no els havia passat des del 2009 (Power) i el 2005 (Dixon).
Ara ens espera una llarga pretemporada, amb proves del nou cotxe del 2028, amb confirmacions de pilots, amb possibles canvis d’equip i altres notícies. Us anirem informant de totes les novetats fins que arribi la primera cursa el 7 de març a St. Petersburg, setmana en què esperem que Dale Coyne Racing ja hagi confirmat els seus pilots. Bromes a part, esperem amb afany el 2027.
Comments