Crònica de la 107a edició de les 500 milles d’Indianapolis

Les 500 milles d’aquest any van ser una edició amb dues parts ben diferenciades. A la primera, que va durar aproximadament dos terços de la distància, va manar el control i la estratègia. A l’últim terç, la pressa i els accidents van provocar tres banderes vermelles. Com sempre al Brickyard, un va marxar content i la resta emprenyats en diferents graus, amb noves rivalitats entre pilots i molta xapa. Josef Newgarden ja té l’única cosa que li faltava al seu espectacular palmarès, i Roger Penske per fi ha vist un cotxe seu guanyar al que ara és circuit de la seva propietat. Per part nostra, Àlex Palou de nou s’ha quedat a les portes, però veient com va anar la cursa, el quart lloc és un gran resultat.

La quali i la sortida: La pole position fou per a Ganassi de nou, però aquest cop Àlex Palou va ser qui va marcar un nou rècord de la pole, a una mitjana de 376,936 quilòmetres per hora. L’altra gran notícia va ser la no qualificació de Graham Rahal, 30 anys després de que al seu pare Bobby li passés exactament el mateix. Però el dilluns passat, un accident entre Katherine Legge i Stefan Wilson va deixar a aquest últim amb fractura de vèrtebra, i lògicament l’equip Dreyer and Reinbold/Cusick Motorsports va optar per Rahal com a substitut de Wilson, ja que en Graham era l’únic pilot no present a la cursa que havia entrenat durant el mes de maig.

Tot i això, a la sortida no havien acabat els drames per a l’equip i per a Rahal; un canvi de bateria va obligar al pilot del cotxe 24 a sortir ja amb dues voltes perdudes. Pel que fa al davant, no hi va haver incidents i la cursa es va establir en un ritme tranquil. Àlex Palou i Rinus Veekay s’anaven intercanviant el liderat, i la resta mantenien posició per mirar de no gastar massa combustible. Les primeres aturades van arribar entre les voltes 30 i 35, però Scott Dixon ja s’havia aturat a la volta 27 amb una vibració tremenda. El neozelandès va tornar ben avall, al fons del grup.

Les segones aturades van començar a marcar tendència. Els Chevrolet en general i l’equip McLaren en concret podien estirar més les tirades, cosa que obligava a Palou a aturar-se abans i perdre una mica de posició. Així doncs, entre les voltes 60 i 90, Pato O’Ward i Felix Rosenqvist van ser qui van passar al capdavant, i com a companys d’equip feien una millor feina de donar-se “relleus” i no gastar massa.

El primer incident i els primers cop de teatre: No va ser fins a la volta 92 que vam tenir la primera bandera groga. Katherine Legge i RC Enerson ja havien abandonat, però Sting Ray Robb va ser el primer accidentat a l’intentar aguantar per fora un avançament de Graham Rahal. Aquesta groga va igualar les estratègies de tothom i va deixar Callum Ilott al davant, que ja estava aturant-se quan va sortir la groga. Però a les aturades, quan sortia Veekay del box va derrapar i va tocar amb Palou, al qual va trencar l’aleró davanter. Tant Palou per una parada extra com Veekay per un penalització de pas per boxes van caure prou avall a la classificació. Més enllà d’Ilott i els McLaren, Santino Ferrucci amb el 14 d’AJ Foyt, Josef Newgarden i el vigent guanyador de la cursa Marcus Ericsson anaven progressant cap al davant.

Novament la cursa es va establir en un ritme relativament pausat, amb O’Ward, Rosenqvist, Ferrucci, Newgarden, Rossi i Ericsson al davant i homes com Colton Herta o Kyle Kirkwood apareixent al top 10. Però a les quartes aturades, a la volta 134 Herta va xocar al carril de boxs amb el seu company Romain Grosjean. Herta va rebre també un pas per boxes com a penalització, i Grosjean acabaria xocant contra el mur de la corba 2 a la volta 150, en el que seria la segona bandera groga de la jornada.

Faltant encara 50 voltes quan va sortir la groga, els equips es van dividir en dues estratègies. Tothom hauria de fer una aturada més, però la meitat dels pilots, liderats per O’Ward, Takuma Sato i Ed Carpenter van decidir aturar-se en aquesta neutralització per poder anar més a fons i tenir una aturada més curta després, mentre que Ericsson, Newgarden, Rosenqvist, Rossi, Ferrucci i la resta van decidir mantenir-se en pista i parar una mica més tard del previst però assegurant-se que arribarien al final. Ferrucci va posar-se líder lluitant amb Ericsson i Newgarden, i les últimes aturades es van anar succeint.

Es desferma la bogeria: Arribats a la volta 183, només quedaven Ryan Hunter-Reay (amb Dreyer & Reinbold) i els dos pilots de Juncos, Ilott i Agustín Canapino per fer la seva aturada. La resta s’havia ja aturat per últim cop, i O’Ward havia aconseguit sortir davant d’Ericsson, Rosenqvist i Newgarden. Però un avançament d’aquest últim al suec de McLaren a la corba 1 va fer que Rosenqvist pugés molt amunt i toqués el mur. Amb la direcció trencada i sense control, el McLaren número 6 va fer una virolla entre les corbes 1 i 2 i Rossi i Ferrucci el van esquivar però no Kirkwood. Les rodes de darrere van impactar (i la de Kirkwood va sortir volant per sobre de la tanca però per sort va impactar contra un cotxe aparcat sense causar lesions a ningú) i el cotxe de Kirkwood va impactar fort contra el mur, bolcant en un accident espectacular però per sort sense conseqüències. Degut a les poques voltes que faltaven, es va treure la bandera vermella per primer cop.

La cursa es va reiniciar quan quedaven 9 voltes. Hunter-Reay, Ilott i Canapino van aturar-se i O’Ward liderava el reinici, però de seguida va ser avançar per Ericsson i els dos per Newgarden. O’Ward va intentar tornar l’avançament a Ericsson a la corba 3 però el suec no va cedir i O’Ward va fer una virolla contra el mur, en un accident on també quedarien fora Simon Pagenaud (colpejat per Scott McLaughlin) i Canapino per l’efecte dòmino. Nova bandera vermella i O’Ward emprenyat amb Ericsson…

Novament es va reiniciar la cursa amb 5 voltes que quedaven, però alguns no van arribar ni a la línia de meta sense xocar. La pressa per guanyar posicions va fer que Marco Andretti i Christian Lundgaard fessin un sandvitx a Carpenter mentre darrere d’ells Rahal colpejava per darrere a Benjamin Pedersen. Els tres últims van abandonar mentre Lundgaard perdia dues voltes. Al davant, Ericsson havia passat just per davant de Newgarden i molts crèiem que la cursa no es reiniciaria. Però la IndyCar va decidir fer un reinici amb només una volta, i Newgarden va avançar Ericsson per guanyar les 500 milles per primera vegada en 12 intents. Santino Ferrucci va acabar tercer i Àlex Palou quart després d’una gran remuntada que el manté líder del campionat. Rossi, Dixon, Sato, Conor Daly, Herta i Veekay van completar el top 10, en un dia on força pilots van haver de remuntar de posicions del darrere. Tony Kanaan va acabar setzè la seva última cursa.

Aquesta setmana ja hi tornem a Detroit i tothom tornarà a pensar en el campionat, on Palou té un avantatge de 20 punts sobre Ericsson, i la filosofia del català de no posar-se mai nerviós malgrat les circumstàncies l’està duent per bon camí, com al 2021. Si no es pot guanyar, cal aconseguir el millor resultat possible, i mai més ben demostrat que ahir, quan va arribar a anar 28è després del toc amb Veekay. Evitant els accidents i les situacions perilloses, Palou va remuntar al quart lloc.