Mestre Ericsson a Canadà
Marcus Ericsson (Andretti) va guanyar la seva primera carrera des del 2023 al nou circuit urbà de Markham. El pilot suec va aconseguir la victòria en gran, remuntant i prenent el liderat a poques voltes del final. Per la seva banda, Àlex Palou (Ganassi) va ampliar una mica més el seu avantatge al campionat.
Des d’aquesta temporada, la cita canadenca del campionat es va desplaçar de Toronto a Markham, ciutat situada uns 30 km al nord. El traçat de la capital d’Ontario cada vegada estava més comprimit per la construcció a l’Exhibition Place a més que es van disputar partits del Mundial de futbol al BMO Field situat al costat del traçat. Tots aquests factors van fer que l’esdeveniment es traslladés amb un contracte de 5 anys.
El cap de setmana a Markham va començar amb titubejos. La construcció del circuit anava amb retard i es va cancel·lar tota l’?’activitat de divendres. No va ser fins dissabte al matí que el circuit va obtenir la certificació FIA per poder córrer, i la resta de l’esdeveniment es va disputar sense problemes. De fet, així que els pilots el van provar, tots van considerar que el circuit era tècnic i era un repte per a les seves habilitats. Es podria dir que la resta del cap de setmana va compensar els problemes de divendres.
Un circuit que no perdona
La qualificació va oferir algunes sorpreses, en part per les penalitzacions de motor i en part pels diferents tocs a pista. Caio Collet (Foyt) i Will Power (Andretti) ja venien de tenir incidents als lliures, i Power va fer també una virolla a la primera part de la qualificació. A més del seu propi perjudici, Power també va arruïnar la volta del seu company Kyle Kirkwood. A la mateixa sessió, Josef Newgarden (Penske) va destrossar el seu cotxe al revolt 10, també provocant una bandera vermella i perdent els seus temps.
Palou no va ser immune als errors i ell també va tocar el mur a la 10, quedant dotzè i registrant la seva pitjor posició de sortida en 2 anys. Ell i Louis Foster (RLL) havien liderat els lliures i va ser Foster el que es va emportar la pole, cardant-li gairebé 4 dècimes a la resta del Fast 6, format per Christian Lundgaard (McLaren), Scott McLaughlin (Penske), Ericsson, Dennis Hauger (Coyne) i Rinus Veekay. Els pilots amb canvi de motor van ser Alexander Rossi (ECR, 14è) i a les 5 últimes posicions Christian Rasmussen (ECR), Kirkwood, Pato O’Ward (McLaren), Marcus Armstrong (Meyer Shank) i Power.
S’esperava el caos a la sortida però tothom es va comportar, especialment a la paella del revolt 5. Només Collet va rebre un cop que li va fer malbé la suspensió i el va deixar amb múltiples voltes perdudes. Foster va prendre el liderat amb autoritat, traient una mica de temps als seus rivals. Per darrere, Kirkwood havia guanyat 6 posicions, mentre els estrategues es debatien entre fer dues o tres parades.
El primer xoc el va tenir Mick Schumacher (RLL) a la volta 15. El pilot alemany rodava vuitè quan va tocar l’interior del revolt 4 i se’n va anar cap al mur exterior. Alguns pilots ja s’havien passat a l’estratègia de tres parades ja fos a la bandera groga o abans: els dos Juncos, els tres McLaren, els dos Meyer Shank, Santino Ferrucci (Foyt) i Romain Grosjean (Coyne). Foster va reiniciar al liderat davant McLaughlin, Ericsson, Hauger, Scott Dixon (Ganassi), David Malukas (Penske) i Palou.
Embolics, tocs i estratègies
Hauger no va durar res a la quarta posició, perdent 6 posicions al reinici i després tocant Rasmussen i O’Ward a la 5. La corba és tan tancada que defensar l’interior podia suposar tocar algun pilot del davant, però tothom va poder seguir. Els pilots que anaven a dues parades es van començar a aturar a partir de la volta 26, amb Palou i Newgarden iniciant la seqüència. Ningú volia que l’atrapés una bandera groga sense haver parat.
A la volta 31 Foster liderava davant Dixon, Kirkwood, Nolan Siegel (McLaren), Rasmussen, O’Ward, Lundgaard i Grosjean, amb Ericsson, novè, el primer dels que anava a dues parades. Va ser just llavors quan Armstrong va fer una virolla a la 5 després d’anar-se’n a la part bruta, i la bandera groga va agafar els abans esmentats. Mentre Armstrong es quedava creuat a la pista, tots van entrar excepte Siegel i Grosjean, que van liderar un breu reinici.
Un altre incident va deixar la carrera de nou en pausa; Hauger i Dixon es van tocar al revolt 8, el neozelandès va fer una virolla i Rasmussen, sense lloc on anar, va xocar amb el pilot de Ganassi. Dixon va reparar el cotxe i va seguir amb 6 voltes perdudes, mentre Rasmussen havia d’abandonar. Reinici a la volta 40 amb Siegel líder seguit de Grosjean, Ericsson, Graham Rahal (RLL), Power, Palou, Rossi, Foster i O’Ward.
Foster semblava disposat a recuperar el que havia perdut. Mentre Grosjean aprofitava un error de Siegel per agafar el liderat, el pilot de RLL avançava quatre posicions i se situava darrere d’Ericsson, el seu rival a la seva mateixa estratègia. Foster es va llançar a buscar el suec al revolt 3 a la volta 43, però va fregar l’interior i se’n va anar cap al mur, abandonant allà mateix. La decepció del pilot anglès era palesa en què podria haver estat la seva primera victòria.
Grosjean entra en escena
Amb tanta bandera groga, alguns equips començaven a pensar en quina seria la volta mínima en què podrien parar i arribar al final. Siegel i Rahal van parar però no així Grosjean, que confiava a parar entre les voltes 50 i 55 i, amb alguna groga més, arribar al final. Era el mateix pensament que tenien els que anaven a dues parades, però mentre ells havien parat entre les voltes 26 i 31, Grosjean ho havia fet a la 16.
La carrera va reiniciar a la volta 50 i Grosjean va parar a la 52. Ericsson va reprendre el liderat en el que era un triplet d’Andretti amb Power i Kirkwood per davant de Lundgaard, O’Ward, McLaughlin, Palou i Malukas. Però Kirkwood “va fer un Foster” al mateix revolt 3 a la volta 53, causant una nova bandera groga i danyant molt les seves aspiracions al campionat.
Els pilots de dues parades es van dividir en dos grups. Ericsson, Power, Lundgaard i O’Ward es van mantenir a la pista, mentre McLaughlin, Palou, Malukas i Veekay van parar, considerant que ja arribarien a final de carrera. Hi va haver un altre breu reinici i nova groga després d’un toc de Siegel amb Newgarden, i els que no havien entrat van entrar excepte un, Ericsson.
L’equip del pilot suec va decidir que era millor intentar treure avantatge des del liderat que aturar sota bandera groga i baixar fins al novè lloc on va sortir Power després de la seva parada. Es va reiniciar la carrera a la volta 62 amb Ericsson líder per davant de Grosjean, McLaughlin, Malukas, Veekay, Palou, Hauger, Kyffin Simpson (Ganassi), el ja esmentat Power i Pato O’Ward.
Ericsson s’ho guanya
Amb Grosjean segon i estalviant combustible, Ericsson va aconseguir ampliar el seu avantatge fins a uns 15 segons, fer la seva parada a la volta 69 i tornar al setè lloc. Davant d’ells, els Chevrolet no aconseguien el mateix estalvi que els Honda i Palou es va poder posar segon. Per unes voltes va semblar que el líder del campionat podria atacar Grosjean, però algunes errades el van fer ser més prudent i no arriscar un bon resultat.
Dale Coyne Racing havia guanyat per última vegada a St. Pete 2018, amb Sébastien Bourdais al volant. L’equip tenia esperances, però aleshores va començar l’atac d’Ericsson. A poc a poc Power i ell es van desfer de Veekay i els Penske, i es van situar darrere d’un Palou que perdia força. A la volta 81 Ericsson va passar a Power a la 5 de forma contundent, i amb més gasolina i millors pneumàtics, va començar a sonar la música de Tauró.
Ericsson es va desfer de Palou a la volta 83 i dues voltes més tard va prendre el liderat sense oposició per part de Grosjean, que no tenia prou combustible per defensar-se. A les últimes cinc voltes Ericsson es va allunyar 7 segons, va aconseguir la seva primera victòria des de St. Pete 2023 i la seva cinquena en total. Grosjean i Power van completar el podi davant de Palou, O’Ward, Lundgaard, Veekay, McLaughlin, Rahal i Ferrucci.
A banda d’O’Ward i Lundgaard, va ser una cursa complicada per als rivals de Palou. A banda de l’accident de Kirkwood, Malukas va tenir un toc contra el mur a la volta 84 i va acabar 17è després d’una parada. Tampoc no van tenir gaire sort els rookies. Hauger va abandonar a l’última volta classificant-se 15è, Collet va perseverar fins al 19è lloc i Schumacher va ser el primer abandonament. Per la seva banda, Newgarden va acabar 13è i Dixon 18è a sis voltes.
La propera carrera és la famosa Freedom 250 a Washington, davant del president i altres autoritats. Es disputarà el diumenge 23 a partir de les set de la tarda hora espanyola, i Palou podria conquerir el títol mancant tres curses si acabant la cursa al DC el pilot català té un avantatge de 162 punts sobre el segon classificat, 29 més dels que té ara mateix. La batalla pel subcampionat sí que està més atapeïda, amb Kirkwood, Malukas i Lundgaard en 6 punts de diferència.
Comments