Crònica de l’Acura Grand Prix of Long Beach

Palou guanya i recupera el liderat

Àlex Palou va aconseguir la tercera victòria de la temporada IndyCar sota el sol californià de Long Beach. El pilot de Chip Ganassi Racing va superar l’home de la pole i dominador de la cursa, Felix Rosenqvist (Meyer Shank) a la segona parada a boxes per tornar a la primera posició del campionat.

La cinquanta-unena edició de la cursa als carrers de Long Beach va ser la primera sense un dels fundadors de l’esdeveniment cap als anys setanta. Jim Michaelian era actualment el president de la Grand Prix Association of Long Beach (GPALB) i va morir fa un mes als 83 anys. Michaelian era a càrrec de la carrera des de l’any 2002 quan Chris Pook va deixar el lloc per ocupar (breument) la presidència de la CART en plena divisió dels campionats.

Michaelian va ser un dels primers empleats que Pook (ideòleg de la carrera) va fitxar. A tots dos els apassionaven les carreres, la millora constant i el perfeccionisme. Van passar pel canvi de la F1 a la IndyCar el 1984, van ajudar a convertir la ciutat industrial en moderna i “chic” i van aconseguir que Long Beach sigui la carrera urbana degana dels EUA. Però la seva amistat se’n va ressentir fa uns 10 anys, quan a petició de l’ajuntament es va proposar revisar amb quin campionat es correria.

Pook va voler tornar la Fórmula 1 als carrers californians però Michaelian va apostar per mantenir la IndyCar i finalment va tenir èxit. I no només a mantenir la Indy a Long Beach (i per molts anys, ja que Penske Entertainment és ara propietari del GPALB) sinó a convertir la carrera en un esdeveniment de gairebé una setmana, amb moltes atraccions per a tot el públic i exemple per a altres carreres urbanes nord-americanes, com ara el recent GP d’Arlington.

Veieu aquí el resum de la cursa

El Mònaco dels EUA

S’acostuma a dir a la IndyCar que la carrera més prestigiosa a part de les 500 milles d’Indianapolis és Long Beach. Chris Pook la va crear inspirant-se en el GP de Mònaco i mig segle després, Long Beach té força similituds amb l’esdeveniment monegasc. El circuit californià ja és una institució al calendari i, com a Mònaco, la qualificació és important perquè no és fàcil avançar.

Rosenqvist va aconseguir la setena pole de la seva carrera batent la resta de pilots del Fast Six en el format adoptat per als circuits urbans, on cada pilot disposa d’un intent en solitari. Al pilot suec el va acompanyar Pato O’Ward (McLaren) a la primera fila, amb Palou i Kyle Kirkwood (Andretti) ocupant la segona fila i David Malukas (Penske) i Scott Dixon (Ganassi) completant els sis primers.

La sortida es va donar de manera una mica estranya, amb els sis primers pilots força distants del setè classificat, Will Power (Andretti), encara que a mitjans de la primera volta el grup ja anava tot seguit. Rosenqvist va mantenir el lideratge per davant d’O’Ward, però el pilot mexicà seria avançat a l’inici de la volta dos per Palou, en el què va ser gairebé l’únic moviment significatiu al top 10.

Cursa estratègica

Així doncs, la primera tirada es va completar gairebé íntegrament amb Rosenqvist liderant sobre Palou, O’Ward, Kirkwood, Malukas, Dixon, Power, Scott McLaughlin (Penske), Kyffin Simpson (Ganassi) i Graham Rahal (RLL) completant el top 10. Amb una durada de 90 voltes, això implicava usar els tous obligatòriament durant dues tirades de 30.

Però davant de la dificultat en avançar, alguns equips van optar per anar a tres parades, encara que sempre des de posicions baixes. Els pilots del Juncos Hollinger Racing, Rinus Veekay (12è) i Sting Ray Robb (21è), Christian Rasmussen (ECR, 14è), Grosjean (20è), Santino Ferrucci (Foyt, 18è) i Josef Newgarden (Penske, 12è) van ser els que es van arriscar entre les voltes 8 i 14. Newgarden era el líder d’aquesta estratègia, rodant un segon més ràpid que el líder però és clar, a més de 30 segons de Rosenqvist.

Els pilots al capdavant van parar tots entre les voltes 30 i 31. Rosenqvist va mantenir la seva posició davant de Palou, però darrere d’ells Kirkwood i Malukas havien superat O’Ward en l’intercanvi. Newgarden va posar-se líder durant cinc voltes fins que va fer la seva segona parada, tornant a la pista a la volta 38 al catorzè lloc. Semblava que sense banderes grogues, els pilots a tres parades no podrien recuperar terreny.

La segona parada ho decideix tot

Rosenqvist dominava la cursa i de fet ell, més còmode amb els pneumàtics tous que Palou, va aconseguir allargar la distància amb el seu rival fins als 2,5-3 segons. Tots els líders posarien el pneumàtic dur a la seva última parada excepte Malukas, que esperava treure avantatge dels seus pneumàtics tous. Però la segona parada va tenir lloc en bandera groga a causa d’una peça que es va desprendre del cotxe d’Alexander Rossi (ECR) i que va quedar al mig de la traçada a la volta 57.

Tot el gran grup va entrar a boxes en aquesta bandera groga. Long Beach té un carril de boxes en corba, amb un lleuger peralt i més aviat estret, i l’entrada en massa va provocar diversos canvis a l’ordre de carrera. L’equip de Palou va fer la parada un segon més ràpid que el de Rosenqvist i va aconseguir el lideratge per al seu pilot; Sir Dixon va pujar del sisè al tercer lloc i Malukas va baixar del quart al vuitè.

Power va intentar sortir del seu box però es va veure atrapat en un entrepà entre els mecànics de Caio Collet (Foyt) i O’Ward i Kirkwood que ja sortien del seu box. Power va tocar el canviador de la roda del darrere esquerre de Collet, afortunadament sense causar-li cap fractura. Però això li va suposar una sanció de pas per boxes i el va enviar al fons del pilot juntament amb el mateix Collet, que s’havia passat de velocitat al pit-lane.

Final tranquil

Un cop Palou va tenir el lideratge, ja no va mirar enrere i va treure uns 4-5 segons a Rosenqvist de seguida, que es van reduir a 3.9 al final de la cursa. Scott Dixon va aconseguir el seu primer podi de la temporada per davant de Kirkwood, O’Ward, McLaughlin, Malukas, Rahal, Rossi i Simpson per completar el top 10. Dennis Hauger va ser el millor debutant a l’onzè lloc, amb Schumacher 17è i Collet 22è.

Només hi va haver un abandonament en una cursa més que neta: Marcus Ericsson (Andretti) va haver de retirar-se a la volta 38 amb problemes al sistema híbrid. Per la seva banda, els pilots a tres parades van ser liderats per Veekay en el tretzè lloc, no havent pogut millorar les seves posicions de sortida. Un altre pilot amb problemes va ser Christian Lundgaard. El danès de McLaren semblava destinat a acabar entre els deu primers, però una punxada a la volta 49 va provocar una parada extra i Lundgaard va finalitzar al 20è lloc.

Arriba el descans

Amb la seva vint-i-dosena victòria (empata a la 20a posició amb Emerson Fittipaldi i Tony Bettenhausen), Àlex Palou recupera el liderat de la IndyCar amb un avantatge de 17 punts sobre Kyle Kirkwood. Darrere dels dos pilots Honda els segueixen cinc pilots Chevrolet liderats per David Malukas, però ja a més d’una cursa de distància. Palou i Kirkwood són els protagonistes d’aquest inici de campionat i semblen estar un pas per davant dels altres.

La IndyCar descansa dues setmanes i torna el 9 de maig amb l’inici del mes més important de la temporada. Aquell dissabte a les 22.30 tindrem la cursa al circuit ruter de l’Indianapolis Motor Speedway, i dimarts 12 ja començaran els dies d’entrenaments lliures per a la 110a edició de les 500 milles d’Indianapolis.

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí