Crònica de l’Snap-On Milwaukee Mile 250

Rasmussen guanya amb espectacle

Christian Rasmussen (ECR) va guanyar la seva primera carrera a la IndyCar amb molt d’estil. El pilot danès es caracteritza per anar sempre al límit als ovals amb una conducció arriscada, però ahir una elecció estratègica i aquest pilotatge li van servir per batre Àlex Palou (Ganassi).

Sempre és agradable veure la primera victòria d´un pilot en un campionat. Christian Rasmussen és a més un pilot que ja amb 18 anys se’n va anar als Estats Units. Entre el 2020 i el 2023 va guanyar els campionats que formen part de l’escala cap a la IndyCar (USF2000, USFPro2000 i Indy NXT), i després d’un any de debut en què només va competir als circuits “normals”, aquesta és la seva primera temporada completa.

La penúltima cursa de la temporada es disputava a la més que històrica Milwaukee Mile, situada a West Allis, Wisconsin. Les primeres conteses van tenir lloc el 1876 com a pista per a carreres de cavalls. El 1891 els terrenys van ser comprats per muntar-hi anualment la fira de l’estat, i el 1903 es va disputar la primera cursa de cotxes sobre l’oval de terra. Així doncs, Milwaukee és el circuit més antic encara existent.

La primera cursa d’IndyCar va tenir lloc el 1939, si bé ja els dos anys anteriors es van disputar carreres no puntuables. Amb el parèntesi de la guerra, les carreres ja mai no han abandonat el circuit, havent-se disputat 116 carreres puntuables fins a la data. El 1954 es va asfaltar el circuit i durant moltes temporades es van disputar dues curses, incloent-hi la d’agost del 1963, famosa per ser la primera victòria de Jim Clark a IndyCar i també la primera victòria d’un cotxe amb motor del darrere al campionat.

Milwaukee era una carrera fixa del calendari. Però a la segona dècada del segle XXI l’interès semblava decaure amb promotors inexperts i altres problemes. Després de la darrera cursa d’IndyCar el 2015, el circuit va quedar dorment fins després del COVID, quan l’activitat va tornar a poc a poc i finalment la IndyCar va tornar l’any passat amb èxit d’entrades. Cal remarcar que el traçat continua sent propietat de la fira de l’estat, i no s’ha de pagar accés fins que no puja a la grada: la resta d’amenitats de la fira estan sempre a disposició dels visitants.

Veieu aquí el resum de la cursa

La qualificació va tenir com a protagonistes Àlex Palou, sumant la seva sisena pole de la temporada, i també Colton Herta (Andretti) i Felix Rosenqvist (Meyer Shank). El pilot nord-americà va fer una virolla sense colpejar el mur, però el suec no va tenir tanta sort i es va donar contra la paret al revolt 2. Tots dos van haver de sortir des del final de la graella.

A més, els dos companys d’equip de Palou, Scott Dixon i Kyffin Simpson, i Louis Foster (RLL) van tenir els tres sengles penalitzacions de 9 posicions en graella per haver canviat el motor abans del permès.

Palou va liderar la primera volta de les 250 que constava la cursa, però de seguida va arribar la primera bandera groga cortesia de Nolan Siegel (McLaren), que amb una virolla al revolt 4 va dir adéu a la cursa.
A la volta 8 es va reiniciar la cursa molt breument. Aquesta vegada la groga la va provocar Graham Rahal (RLL), però, si escau, va poder evitar el xoc amb el mur i continuar en carrera. Quan va sortir la bandera verda a la volta 15, David Malukas (Foyt) va agafar el liderat, amb Palou segon i Scott McLaughlin (Penske) tercer.

Tot i que els dipòsits de combustible permetien arribar fins a les 65 voltes a cada stint, la degradació dels pneumàtics era important. Així que l’estratègia es balancejaria entre els que entraven aviat per fer servir la rapidesa dels pneumàtics nous, i els que aguantaven a la pista intentant aprofitar una bandera groga. Sigui com sigui, a causa de la degradació Palou va tornar al liderat a la volta 41.

La primera parada va tenir lloc entre les voltes 48 i 58. Alexander Rossi (ECR) va ser el primer a entrar i això li va permetre pujar del desè al quart lloc, darrere de Palou, McLaughlin i Malukas, demostrant que entrar aviat tenia valor.
Tot i això, per davant Palou havia tret una bona distància als seus rivals, i va continuar liderant fins a la següent parada, a la volta 104, quan Will Power (Penske), que rodava cinquè, se’n va anar a dalt intentant avançar Simpson i va colpejar el mur.

Aquesta segona parada va tenir com a protagonistes Malukas, que va perdre temps a boxes amb una pistola que no funcionava, i Josef Newgarden (Penske), que després del reinici va passar en poques voltes del setè lloc al tercer, darrere de Palou i McLaughlin.
Callum Ilott (Prema) va ser el següent a abandonar amb un problema mecànic, i va provocar una altra bandera groga a la volta 142, cosa que va aprofitar tothom per entrar a boxes, sense canvis en l’ordre.

Semblava que la cursa seria un passeig de Palou. El pilot català dominava cada reinici sense problemes, i quan començaven a doblar pilots, augmentava la distància fins a un marge de seguretat que li permetia cobrir les parades dels rivals per no perdre posició amb l’undercut. Després de la quarta parada a les voltes 190-196, Palou, McLaughlin i Newgarden mantenien les seves posicions, amb Pato O’Ward (McLaren), Rossi i els dos Christian, Lundgaard (McLaren) i Rasmussen ocupant el top 8.

Tot semblava resolt fins que de sobte, va començar a ploure al revolt 4, a la volta 209. Van ser quatre gotes, insuficients per mullar la pista però suficients per treure la bandera groga. Tan ràpid com van arribar se’n van anar, però la groga va donar l’oportunitat al pilot de jugar-se-la. En aquestes curses amb degradació, amb una caution a prop del final, els pilots solen fer el contrari que el líder: si el líder entra a boxes, ells no entren per guanyar posicions i viceversa, si el líder no entra, els pilots darrere seu entren per tenir pneumàtics més frescos.

Palou, McLaughlin i Newgarden no van entrar, però la resta dels pilots a la tornada del líder sí que ho van fer, liderats per O’Ward. La cursa es va reiniciar a la volta 222, i mentre torejaven amb els doblegats, Rossi va avançar Pato i Rasmussen va avançar Newgarden, Rossi i O’Ward a la 226, amb moviments molt audaços. A la 229 Rasmussen va passar a McLaughlin i en sis voltes va donar caça a Palou, que va imposar batalla però va haver de cedir.

Rasmussen va acabar guanyant amb gairebé dos segons d’avantatge sobre el tetracampió Palou, la primera victòria d’ECR des del 2021. McLaughlin va aconseguir aguantar el tercer lloc encara que ja a 10 segons del líder. Rossi, O’Ward i Lundgaard van quedar per davant de Newgarden, amb Malukas, Dixon i Marcus Armstrong (Meyer Shank) completant el top 10.

Amb només una ronda per acabar el campionat, que tindrà lloc al Nashville Superspeedway diumenge que ve a partir de les 8 de la tarda hora catalana, queden ja poques coses per decidir, més enllà del futur de Will Power i les posicions del Leader’s Circle (el benefici monetari que obtenen els 22 primers a la classificació).

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí