Crònica del Ontario Honda Dealers Indy Toronto

O’Ward guanya i s’acosta a Toronto

Pato O’Ward (McLaren) manté la pressió i s’erigeix en el principal rival d’Àlex Palou (Ganassi) en la lluita pel campionat IndyCar. El pilot mexicà va encertar amb l’estratègia, mentre que el pilot català només va poder ser dotzè.
Els carrers de Toronto van donar un bon impuls a les aspiracions de campionat de Pato O’Ward. Amb la victòria, el pilot d’Arrow McLaren retalla 30 punts Àlex Palou. Amb un màxim de 212 punts en joc en quatre carreres restants, el liderat de Palou sobre O’Ward és ara de 99 punts. Com el 2021, sembla que ells dos lluitaran fins al final pel campionat IndyCar.

Toronto i el seu circuit situat al recinte firal i esportiu de l’Exhibition Place és avui dia l’única parada del campionat IndyCar al Canadà, encara que durant diversos anys el país va tenir dues i tres curses, especialment als anys CART.

La primera visita de la IndyCar al país veí va tenir lloc el 1967, amb sengles carreres a Mosport i Mont-Tremblant. Després de 1968 no hi va haver més carreres a Canadà fins a una dècada després. I el que no molts saben és que ja aquell mateix 1977 la cervesera Labatt, que organitzava el gran premi del Canadà de Fórmula 1, li va proposar a l’ajuntament de Toronto portar la categoria reina als seus carrers.
L’Exhibition Place tenia tradició automobilística als 50 i 60, havent tingut carreres en ovals de terra. Però la moció va ser rebutjada pel govern local i el 1978 es va inaugurar el que ara coneixem com el Circuit Gilles Villeneuve a Montreal. I la resta, com es diu, és història. La Fórmula 1 s’ha quedat sempre al Quebec.

Però la competició aviat tornaria de la mà d’una altra cervesera. Molson, a través de la seva empresa de promoció Molstar, va comprar els drets de les carreres Indy al Canadà, i del 1984 al 1986 va organitzar una carrera a l’oval de Sanair. I el 1985 van proposar de nou al consistori de Toronto una carrera urbana, i aquesta vegada sí, el 1986 van arribar els IndyCar a Toronto.
El circuit de l’estat d’Ontario és avui dia la segona cursa urbana més antiga del calendari, només darrere del mític Long Beach. Només hi ha hagut dues interrupcions per a Toronto: el 2008 arran de la reunificació entre CART i IRL, i el 2020 i 2021 per les restriccions derivades de la COVID-19. És un esdeveniment popular entre pilots i aficionats encara que com tants altres, avui dia no s’arriba a les multituds dels anys 90, en què només el gran premi de Fórmula 1 superava Toronto com a major esdeveniment esportiu del país.

Michael Andretti és el rei del circuit amb set victòries. I malgrat els molts grans pilots canadencs que han participat a la IndyCar, només Paul Tracy ha estat capaç de ser profeta a la seva terra, amb dues victòries a Toronto i tres al ja desaparegut circuit urbà de Vancouver.

Veieu aquí el resum de la cursa

Els lliures i la qualificació donaven l’equip Andretti Global com a favorits. Kyle Kirkwood i Colton Herta van liderar les dues sessions de lliures i el fill de Bryan va aconseguir la seva segona pole de la temporada, amb Kirkwood sisè i Marcus Ericsson vuitè, però amb ritme per anar cap endavant.
Palou es va classificar segon, amb O’Ward al desè lloc i Scott Dixon (Ganassi) dissetè després d’una penalització per canvi de motor.

La calor i el traçat amb barreja de formigó i asfalt era caníbal per als pneumàtics tous, així que la idea del pilot era fer servir els tous el menys possible. Un cop es va donar la sortida sense incidents amb Herta mantenint el liderat, ja al final de la volta 2 (el mínim per reglament) O’Ward, Ericsson, Nolan Siegel (McLaren) i Scott McLaughlin (Penske) van entrar per treure’s de sobre els tous.
Però immediatament McLaughlin causaria una bandera groga ja que el seu equip no va poder assegurar la roda del darrere esquerre, que va agafar les de Villadiego en plena recta, provocant l’accident del neozelandès.

En aquesta bandera groga van entrar tots els pilots que havien sortit amb el tou excepte Rinus Veekay (Coyne) i Kyffin Simpson (Ganassi). Això va canviar totalment l’ordre del pilot, que ara comptava amb Palou líder seguit de Veekay, Louis Foster (Rahal), Simpson, David Malukas (Foyt), Dixon, Christian Lundgaard (McLaren), Alexander Rossi (ECR), Robert Shwartzman (Prema) i Devlin DeFrancesco (Rahal). O’Ward era el primer dels que ja havien canviat pneumàtics al dotzè lloc.

A la volta 15 vam tenir una nova bandera groga quan Will Power (Penske) va enviar al mur Christian Rasmussen (ECR). Tots dos van poder seguir però la breu groga va servir perquè Veekay i Simpson es traguessin el tou, mentre els que havien sortit amb el dur continuaven fins a la següent groga, que va tenir lloc quan Rossi va colpejar el mur a l’últim revolt. Aquesta vegada la fortuna va somriure a O’Ward, que havia entrat just quan va sortir el cotxe de seguretat.

Sent l’accident de Rossi a la volta 30, semblava que era el moment ideal per als que havien sortit amb el dur per entrar, i així ho va fer la majoria excepte Palou i Dixon, que sorprenentment es van quedar a la pista. Els seguien Veekay i Simpson que tampoc no havien parat en aquest període de caution, mentre O’Ward era setè per davant de tots els que van parar amb bandera groga.

En el reinici hi va haver un accident múltiple al revolt 1 quan després d’un avançament de Foster Jacob Abel (Coyne) se’n va anar contra el mur i Josef Newgarden (Penske) se’l va endur per davant, amb 4 pilots més veient-se també embolicats. Abel i Newgarden van haver d’abandonar, i el bicampió de Penske sembla haver passat per sota diverses escales amb la mala sort que està tenint.
En aquesta groga finalment van entrar Palou i Dixon i lògicament entrant sols van caure fins a setzena i dissetena posicions. La idea dels estrategs de Ganassi era posar els tous durant poques voltes, entrar de nou i que una bandera groga “agafés” la resta del pilot sense haver parat, perquè quan tothom parés, tornar al capdavant del pilot.

Però la carrera no va tenir més banderes grogues fins a la penúltima volta, així que les estratègies es van dirimir amb bandera verda. Al reinici, a la volta 42, tothom podia arribar al final amb només una parada més. Veekay liderava davant de Simpson. Pato O’Ward ràpidament va arribar al tercer lloc i va despatxar a Simpson a la volta 45, mentre Palou i Dixon se les veien i desitjaven per arribar ni tan sols al top 10.
Tothom excepte Malukas (que faria dues parades a les voltes 49 i 74) va fer la seva última entrada a boxes entre les voltes 53 i 62. Sense banderes grogues que atraparen ningú sense haver parat, O’Ward va superar Veekay amb la parada i ja no va deixar anar el liderat fins al final. Veekay va aconseguir un magnífic segon lloc per a Dale Coyne (primer podi de l’equip des del 2023) i Kyffin Simpson va aconseguir el seu primer podi a la categoria.

Els tres cotxes d’Andretti van ocupar el quart, cinquè i sisè llocs amb Herta davant d’Ericsson i Kirkwood, amb Graham Rahal (Rahal), Callum Ilott (Prema), Malukas i Dixon completant el top 10 d’una cursa que va acabar amb bandera groga per un incident entre Felix Rosenqvist (Mey).

Com ja sabeu aquest mes la IndyCar no para i el diumenge que ve tenim carrera al clàssic circuit de Laguna Seca, a partir de les nou de la nit hora catalana. Queden només 4 curses, dues en circuits ruters i dues en ovals. Tot el que sigui perdre punts als circuits tradicionals seria mala notícia per a Palou, que normalment no va tan bé a ovals com O’Ward…i viceversa. Si Pato no retalla punts a Àlex a Laguna i Portland, el campionat quedarà gairebé vist per a sentència.

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí