Crònica del Java House Grand Prix de Monterey

Palou posa la vuitena

Àlex Palou (Ganassi) va guanyar ahir a Laguna Seca i va augmentar la seva distància al capdavant del campionat IndyCar. La vuitena victòria del de Sant Antoni de Vilamajor va tenir lloc a Laguna Seca, circuit que el mateix pilot considera el seu favorit i en el que mai ha acabat fora del podi.
La cursa de Toronto va ser un petit revés per a Àlex Palou, però el tricampió de la IndyCar es va rescabalar i de quina manera a Califòrnia. Pole, victòria, volta ràpida i líder en 84 de les 95 voltes per aconseguir la seva tercera victòria en cinc intents a Laguna Seca. Només Bobby Rahal té més victòries al circuit que Palou, que podria aconseguir el seu quart títol d’IndyCar ja a la propera cursa.

Per al darrer cap de setmana de juliol, el campionat es va desplaçar cap a la costa central de Califòrnia, on el llegendari circuit de Laguna Seca existeix des de l’any 1957. Situat a unes dues hores al sud de San Francisco, entre Monterey i Salinas, el traçat està relativament a prop de la badia de Monterey i sovint la boira matinera que ve de l’oceà Pacífic impedeix l’enlairament dels helicòpters mèdics.

La IndyCar va visitar Laguna Seca per primera vegada el 1983, quan el circuit encara tenia la seva configuració original amb una recta que anava des de la corba 2 fins a l’actual corba 5. Aleshores el circuit era pràcticament corba ràpida a esquerres després de corba ràpida a esquerres fins arribar a una de les corbes més famoses del món: el Llevataps una essa amb entrada cega i desnivell de 18 metres. El gran dominador va ser Bobby Rahal, amb quatre victòries seguides entre 1984 i 1987.

Amb l’arribada del mundial de motociclisme el 1988, el circuit va incloure la part interna que comença a la paella Andretti (corba 2) i afegeix dos revolts a dretes abans de tornar al circuit històric al revolt 5. En termes d’IndyCar, la pista va tenir moments clàssics com el famós avançament d’Alex Zanardi a Bryan Herta l’any 1996, però va desaparèixer del calendari l’any 2004 i no va tornar fins a 2019. A banda de les 4 victòries de Rahal i les 3 actuals de Palou, diversos pilots van aconseguir 2 triomfs en el traçat, destacant les 4 de la família Herta, amb Bryan guanyant el 1998 i 1999 i Colton Herta (Andretti) vencedor el 2019 i 2021.

Veieu aquí el resum de la cursa

El cap de setmana només va tenir una sessió de lliures divendres, ja que la de dissabte es va anul·lar per la boira. Pato O’Ward (McLaren) va liderar divendres i en qualificació es va classificar segon, però per desgràcia per a ell el pilot de la pole era el seu màxim rival, Palou. Darrere d’ells van completar el Fast 6 Herta, Josef Newgarden i Will Power (tots dos amb Penske) i David Malukas (Foyt). Per la seva banda, el tercer i quart classificats del campionat, Kyle Kirkwood (Andretti) i Scott Dixon (Ganassi) sortien endarrerits en la divuitena i dinovena posicions respectivament.

A la sortida Palou va mantenir la posició mentre Herta avançava O’Ward per la segona posició. Però immediatament vam tenir un període de bandera groga ja que al revolt 6 Kyffin Simpson (Ganassi) va colpejar Felix Rosenqvist (Meyer Shank) i tots dos van sortir disparats cap al mur. Simpson va abandonar a l’acte mentre que Rosenqvist va seguir amb voltes perdudes.
La cursa es va reiniciar a la volta 4 però només sis voltes després teníem una altra vegada cotxe de seguretat per l’accident de Jacob Abel (Coyne) al revolt 2, aparentment amb un problema de frens.

En aquesta bandera groga pilots com Dixon, Kirkwood o Callum Ilott (Prema) van aprofitar per fer la seva primera parada a boxes. La resta de pilots va començar a entrar a partir de la volta 20 però de sobte vam veure Rinus Veekay (Coyne) a la grava. Direcció de Carrera va decidir no treure la bandera groga durant una volta perquè qui volgués pogués entrar a boxes abans de tancar-los. És una pràctica discutible, però en aquest cas va afavorir Palou que encara no havia parat.
El problema de Veekay havia vingut per un cop de Kirkwood. El pilot d’Andretti va rebre un stop and go com a penalització.

La carrera va reiniciar a la volta 28, amb Nolan Siegel (McLaren) líder havent parat amb el grup de Dixon, seguit de Palou, el mateix Dixon, Ilott, Herta, O’Ward i Christian Lundgaard (McLaren). Aquest últim no va tenir objeccions a avançar el seu company d’equip tan aviat com se’n va anar el cotxe de seguretat. Palou també va mostrar la seva confiança avançant Siegel per fora al revolt 3.

La cursa va entrar en una fase estable un cop va entrar el grup de Dixon. La segona parada de la resta de pilots va tenir lloc entre les voltes 45 i 51, amb Lundgaard usant l’undercut per acostar-se i avançar de manera ferma a Herta per la segona posició de la cursa, mentre Palou mantenia una distància de 5-6 segons sobre aquesta batalla.

Les terceres entrades a boxes van tenir lloc entre les voltes 66 i 72. Palou va continuar mantenint el lideratge davant de Lundgaard i Herta, amb Dixon quart, O’Ward cinquè i Ilott sisè. Christian Rasmussen (ECR) estava setè, amb els tres Penske fent un entrepà a Marcus Armstrong (Meyer Shank), novè.

A la volta 78 va tornar a onejar la bandera groga per una virolla de Marcus Ericsson (Andretti) a la recta abans del Llevataps. Novament Direcció de Carrera va estar lenta en treure el cotxe de seguretat, ja que encara que Ericsson hagués pogut arrencar, estava en un rasant i ni ell veia el pilot ni el pilot veia el cotxe detingut fins que ja estava a sobre.

A la volta 85 vam tenir una altra bandera groga per virolla de Santino Ferrucci (Foyt) però davant no va canviar res. Palou va controlar amb mà ferma cada reinici i es va emportar la victòria, amb Lundgaard i Herta completant el podi.
Darrere seu O’Ward va aprofitar un error de Dixon al revolt 2 per quedar quart, amb Ilott sisè i Power i Armstrong aprofitant un error de Rasmussen al revolt 3 per deixar-lo al novè lloc, amb Scott McLaughlin (Penske) completant el top 10.

Després d’un juliol intens, la IndyCar es pren una setmana de descans i torna el diumenge 10 d’agost a les 9 del vespre al circuit de Portland. Àlex Palou porta ara 121 punts de diferència respecte a Pato O’Ward. Si Palou surt de Portland amb 108 o més punts de distància, serà matemàticament campió per quart cop.

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí