Crònica de l’Honda Indy 200 at Mid-Ohio

Dixon aprofita l’errada de Palou

Resulta que al capdavall Àlex Palou és humà. El pilot de Ganassi anava camí d’una altra victòria, però una petita sortida de pista va propiciar el primer triomf de la temporada del seu company Scott Dixon, que amb aquesta victòria ja suma 59 a la seva carrera i també 21 temporades consecutives amb almenys un trofeu de guanyador.

Juliol és un mes important al campionat. Amb 5 curses en 4 caps de setmana, el mes pot posar-te en òrbita o bé descartar-te completament de la lluita.
La primera d’aquestes 5 curses es va disputar al Mid-Ohio Sports Car Course. El traçat, com el seu nom indica, està situat al mig de l’estat d’Ohio, i va ser inaugurat el 1962. Inicialment el circuit tenia una corba més a la part del Thunder Valley, però després del primer any d’operació es va decidir eliminar aquest revolt perquè els pilots es queixaven que el traçat era massa sinuós.
Des del 1963 fins al 1989, no existia la recta entre les corbes 1 i 2, i els cotxes feien servir la xicana que es veu a l’interior del Keyhole. Va ser el 1990 quan es va crear la recta actual, i des de llavors gairebé tots els campionats utilitzen aquesta configuració.
Mid-Ohio té a més la particularitat que la sortida no es dóna a la recta de meta, sinó a la recta més llarga que va de la corba 2 a la 3. No obstant, la resta de reinicis sí que es fan a la recta de meta.

Els IndyCar van visitar Mid-Ohio per primera vegada el 1980, però no van tornar fins al 1983, quan Jim Trueman, propietari d’una cadena d’hotels i de l’equip Truesports, va comprar el circuit. Sota la propietat de Truesports, hi va haver carreres fins al 2003, quan arran de la divisió entre CART i IRL no es va disputar carrera fins al 2007, ja al campionat IRL.
El 2009 Green Savoree Promotions (GSP) va comprar el circuit a Truesports. GSP va ser fundada aquell mateix any per Kim Green i Kevin Savoree, dos dels copropietaris originals de l’actual Andretti Global. A més, Kim Green va ser també mànager del Team Green, l’equip amb què el seu germà Barry va aconseguir el títol del 1995 amb Jacques Villeneuve i més tard victòries amb Dario Franchitti i Paul Tracy.
GSP és a més promotora d’altres curses del campionat, com ara St. Petersburg o Toronto.

La qualificació no va tenir més sorpreses que la ja habitual (en aquesta temporada) mala posició de l’equip Penske, amb Josef Newgarden divuitè i Scott McLaughlin i Will Power compartint l’onzena fila de la graella.
Per davant, Palou sumava la seva tercera pole de la temporada davant Christian Lundgaard (McLaren). Els seus companys respectius Kyffin Simpson i Nolan Siegel marcaven les seves millors posicions de sortida a la segona fila, amb Colton Herta (Andretti) i Louis Foster (Rahal) completant el Fast 6.
Notable també el bon rendiment de ECR col·locant els seus dos cotxes al top 12, encara que Christian Rasmussen perdia sis llocs per una penalització de canvi de motor.

Veieu aquí un resum de la cursa

La sortida no va tenir incidents davant, amb Palou mantenint el liderat, però per darrere Newgarden bloquejava els frens del darrere i perdia el control, impactant contra el mur i abandonant a l’acte. La virolla del pilot de Tennessee es va emportar Graham Rahal (Rahal), però aquest va poder continuar amb volta perduda.

La cursa es va reiniciar a la volta 5. Palou liderava, Simpson havia avançat a Lundgaard però el danès va recuperar el segon lloc ràpidament. Darrere seu seguien Siegel, Herta (primer pilot que sortia amb duros), Foster, Marcus Armstrong (Meyer Shank), Dixon i els altres dos pilots d’Andretti, Kyle Kirkwood i Marcus Ericsson completant el top 10.
El mal dia de Penske va continuar amb l’abandó de Will Power amb flames sortint per la part del darrere esquerre a la volta 9, i en aquell moment alguns pilots com Kirkwood o Pato O’Ward (McLaren) aprofitaven per entrar i passar-se ja a l’estratègia de 3 parades. Estratègicament era possible fer la cursa amb dues parades, però això implicava estalviar combustible i tenir algunes grogues que ajudessin la causa.

La majoria dels líders van entrar a partir de la volta 24-25, cosa que en principi també els condemnava a fer tres parades. Però els que van entrar a les voltes 29 i 30 sí que podien optar a fer la cursa en 2 parades. Entre aquests pilots hi havia Dixon, Simpson, Rasmussen, Felix Rosenqvist (Meyer Shank) i Rinus Veekay (Coyne).
Però de seguida es quedava Rasmussen aturat al revolt 3 i provocava la segona bandera groga del dia. Una fallada a l’equip de proveïment va fer que no entrés ni gota a la seva parada.

La cursa va reiniciar a la volta 35. Després de les primeres voltes, la cosa es va estabilitzar amb Palou líder seguit de Lundgaard, Herta, Dixon, Siegel, Armstrong, Simpson i Rosenqvist, i d’aquest grup, tots havien de parar dues vegades excepte Dixon, Simpson i Rosenqvist.

Palou va fer les seves dues parades a les voltes 51 i 72, i amb la parada de Dixon a la 61, va aconseguir treure prou marge per reprendre el liderat amb un parell de segons sobre el seu company. Semblava que tot apuntava a una nova victòria de Palou, però una breu sortida de pista quan faltaven 5 voltes va ser tot el que Dixon va necessitar per robar-li la cartera.
El català va pressionar el neozelandès fins al final, però Dixon va mantenir la calma i va creuar la meta 4 dècimes al davant, completant un doblet per a l’equip Ganassi, amb Lundgaard completant el podi.

Herta va ser quart, O’Ward cinquè, els companys del Meyer Shank Rosenqvist i Armstrong a continuació amb Kirkwood vuitè, Veekay remuntant des de la penúltima posició fins al novè lloc i Simpson completant el top 10, encara que el pilot de les illes Caiman estava decebut per haver calat el motor als boxs i haver rebut un drive-through per tocar un membre d’un equip contrari en sortir-ne. Sense aquests contratemps, potser Simpson hauria estat en condicions d’optar al podi.

Tot i l’“error estúpid” que segons ell va cometre, Palou encara va allargar el seu liderat al campionat, que ara és de 113 punts sobre Kirkwood, 125 sobre O’Ward i 148 sobre Dixon. A més, Honda manté la seva hegemonia en victòries a la temporada.

La propera cursa és la doble d’Iowa aquest cap de setmana. La primera cursa serà el dissabte a les 23.00 hora catalana i la segona el diumenge a partir de les 19.00 hores. Un bon o mal esdeveniment a Iowa pot significar un guany o pèrdua de 70 o 80 punts de cop, així que caldrà estar atents a qui en surt reforçat i qui s’equivoca.

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí