Crònica del Chevrolet Detroit Grand Prix

Kirkwood aprofita el KO de Palou

Totes les ratxes, bones o dolentes, acaben algun dia i ahir va tocar a Àlex Palou (Ganassi). Una setmana després d’aconseguir la victòria a la cursa més important dels Estats Units, el pilot de Sant Antoni de Vilamajor es va veure obligat a abandonar després de rebre un cop per darrere de David Malukas (Foyt).
Kyle Kirkwood (Andretti) no va desaprofitar l’oportunitat i va guanyar la segona cursa aquest any.

Aquesta era la tercera temporada en què el gran premi de Detroit se celebrava de nou al Renaissance Center, propietat i seu principal de General Motors, que alhora és propietària de Chevrolet. Cal destacar que, a les 3 curses disputades aquí sempre ha guanyat un motor Honda, rivals de Chevy a la pista.
Abans del Center, la carrera es va córrer des del 1992 a Belle Isle, situada al riu Detroit. El riu separa els Estats Units i el Canadà, que curiosament en aquesta part concreta estan al revés, amb els canadencs al sud i els nord-americans al nord. I encara abans de Belle Isle, la mateixa IndyCar va aprofitar el circuit que des del 1982 feia servir la Fórmula 1 al mateix Renaissance Center.
Però, encara que ara ho associem amb General Motors, no va ser fins al 1996 que l’empresa va adquirir el complex. I paradoxalment, els que van idear, finançar i construir el Center van ser els seus rivals de la Ford Motor Company, amb el mateix Henry Ford II liderant un consorci d’empresaris per crear una cosa que revitalitzés l’economia de Detroit als anys 70.

Tot i això, el futur del “RenCen” és incert. GM ha manifestat la seva intenció de traslladar les seves oficines a un altre complex al mateix Detroit, i vol o bé renovar el Renaissance o, en el cas més extrem, demolir tot el Center. En aquest darrer cas, ens quedaríem sense una estampa de la Fórmula 1 dels 80 i de la IndyCar actual. Caldrà veure que decideixen, ja que ja se sap que en aquests temes de diners públics-privats les coses van a poc a poc…

Veieu aquí un resum de la cursa

Centrant-nos ja a la part exclusivament esportiva, l’equip Andretti Global va dominar les dues sessions de lliures, amb Kirkwood liderant la primera i Colton Herta liderant la segona. Aquest últim es va adjudicar la pole per davant de Malukas, amb Kirkwood tercer, Christian Lundgaard (McLaren) quart, Palou cinquè i Rinus Veekay (Coyne) tancant el Fast 6.
No hi va haver gaires sorpreses en la qualificació. Nolan Siegel (McLaren) va tenir un problema mecànic quedant últim, mentre que el seu company Pato O’Ward i Josef Newgarden (Penske) no van passar de la primera ronda. Graham Rahal (Rahal) i Scott Dixon (Ganassi) van patir sengles penalitzacions de 6 llocs per canvi de motor.

La sortida no va tenir incidents i Herta es va posar al capdavant, amb Kirkwood perdent el tercer lloc amb Palou però recuperant-lo a la segona volta i avançant Lundgaard a la tercera. Gairebé tot el top 10 va optar per sortir amb el pneumàtic tou, però ningú no esperava que durés massa.
Mentre Veekay s’havia de retirar per problemes mecànics, a la mateixa volta 6 començaven les parades dels tous, que durarien fins a la volta 13, moment en què va arribar la primera bandera groga amb Felix Rosenqvist (Meyer Shank) donant-se contra els pneumàtics al penúltim revolt. El suec va poder seguir, però quan es reiniciaria la carrera, va aparèixer el primer dels problemes de l’equip Rahal, amb Devlin DeFrancesco perdent una roda just després de parar a boxes. I quan es tornaria a reiniciar, Scott McLaughlin (Penske) va donar un cop a Siegel, costant-se a si mateix un drive-through ia Siegel perdre una volta reparant el cotxe.
Finalment, a la volta 22 es va reiniciar la cursa. Ara lideraven els pilots que havien sortit amb el duro, encapçalats per Christian Rasmussen (ECR), amb Rahal, Louis Foster (Rahal), Marcus Ericsson (Andretti) i Dixon completant el top 5.
Aquests van començar a entrar cap a la volta 32 aproximadament, i Rahal va ser el següent a quedar fora de combat. La roda del darrere dreta no sortia de la boixa i els mecànics van haver de trencar la rosca a cops de martell, perdent tres voltes en el procés.
Les segones parades de les dues estratègies van coincidir en el temps cap a les voltes 45-50, ja que els que van sortir amb el dur i van posar el tou li van treure tan aviat com van poder. Aquesta coincidència ens deixava gairebé dos terços de carrera amb Kirkwood davant Will Power, Herta, Palou, Malukas, O’Ward, Newgarden, Rasmussen, Foster i Lundgaard.

Marcus Armstrong (Meyer Shank) va iniciar les terceres parades a la volta 65. El van seguir Santino Ferrucci (Foyt), Kyffin Simpson (Ganassi) i Callum Ilott (Prema), però aquest últim provocaria la següent bandera groga. Novament una roda no va quedar fixa i el pilot va xocar amb el mur just sortir dels boxes.
Aquesta bandera groga va fer entrar tot el pilot, però com que Ferrucci, Simspon i Armstrong ja havien parat, es van situar davant de tots, amb Kirkwood i companyia a partir del quart lloc. Però novament vam tenir una bandera groga al reinici quan Malukas li va donar un cop a Palou y el líder del campionat va acabar contra el mateix mur que Ilott. Direcció de cursa va sancionar al pilot de Foyt amb un stop and go.
A la volta 76 es va reiniciar la carrera i Kirkwood va trigar just 3 voltes a despatxar els rivals i agafar de nou el liderat. Simpson i Armstrong van caure ràpidament fins al cinquè i sisè lloc mentre que Ferrucci aguantava el tipus en tercer lloc just darrere de Power.
Va ser llavors quan vam tenir l’incident més greu de la carrera. Louis Foster s’havia lliurat dels problemes en boxs del seu equip, però arribant a la frenada més forta del circuit a la volta 83, se li va trncar la suspensió a la roda davantera dreta. El cotxe va impactar primer contra el mur i després, descontrolat, es va emportar per davant a Rosenqvist que va impactar lateralment amb els pneumàtics mentre Foster arribava per inèrcia fins al final de l’escapatòria. Tot i l’espectacularitat de l’incident i que Rosenqvist es va queixar d’un cop a la cama, tots dos pilots van sortir il·lesos.
Es va treure bandera vermella per netejar les restes i garantir un final en marxa. El reinici es va donar mancant 11 voltes i Kirkwood va rellançar amb mestratge, allunyant-se de tot el món sense problemes. Darrere seu, Ferrucci i Herta li van robar la cartera a Power, que es va quedar sense podi per davant de Simpson, Armstrong, O’Ward, Lundgaard, Newgarden i Alexander Rossi (ECR) completant el top 10.

Tot i guanyar Kirkwood, Palou encara manté 90 punts d’avantatge sobre O’Ward. El pilot nord-americà és tercer a 102 punts, que haurien estat 78 si no hagués estat desqualificat a les 500 milles d’Indianapolis. L’avantatge del nostre pilot encara és tranquil·litzador de cara al segon oval de la temporada a Gateway d’aquí a dues setmanes. La cursa es disputarà en prime-time de diumenge als EUA, així que ens tocarà dormir poc del diumenge 15 al dilluns 16…

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí