Kirkwood també s’estrena als ovals
La temporada 2025 de la IndyCar segueix dominada per dos pilots a l’apartat de victòries. Àlex Palou (Ganassi) i Kyle Kirkwood (Andretti) havien aconseguit totes les seves victòries en circuits ruters o urbans, però en qüestió de 3 setmanes, tots dos han aconseguit les seves primeres victòries a ovals.
Aquesta vegada el campionat es desplaçava a St. Louis, Missouri, a quatre passes del Gateway Arch, el monument que simbolitza l’expansió cap a l’Oest dels EUA. Així doncs, l’oval es diu Gateway Motorsports Park per l’arc, encara que per raons de patrocini el nom actual és World Wide Technology Raceway. I de fet si som exactes del tot, el traçat ni tan sols és a Missouri sinó a Madison, Illinois. Coses de la geografia i el màrqueting.
Hi havia una pista de dragsters des del 1967 al lloc i un circuit ruter des del 1985. Però el 1994 el promotor de Long Beach Chris Pook va comprar la propietat i va construir l’oval actual de 1.25 milles a sobre del circuit. El 1997 es va disputar la primera carrera, guanyada per Paul Tracy.
Pook va vendre el traçat als propietaris del circuit de Dover un any després de la seva inauguració, i sota el domini de Dover Gateway va començar un lent declivi. Els IndyCar van deixar de visitar el circuit després de la cursa del 2003, i el circuit semblava abocat a la clausura el 2010.
Però l’expilot i inversor local Curtis Francois va salvar Gateway i es va proposar que el traçat tornés als dies de glòria. Li va costar 3 anys però el 2013 les carreres van tornar, i avui dia tant la NASCAR com la IndyCar i la NHRA tenen curses. I per si no n’hi hagués prou, cada carrera d’IndyCar té un espectacle pirotècnic digne de Hollywood abans de la sortida…
L’únic entrenament lliure i la qualificació presagiaven un ressorgiment de l’equip Penske. Josef Newgarden va liderar la sessió lliure i es va qualificar cinquè, mentre que els seus companys Will Power i Scott McLaughlin ocupaven la primera fila de la graella, amb Power estenent el seu rècord de poles a 71. Semblava també que Chevrolet anava millor, amb cinc dels seus cotxes al top 5. Palou es qualificava novè, just per davant de Kirkwood, però Pato O’Ward (McLaren), segon al campionat, partia des del tercer lloc.
La cursa es va disputar diumenge a la nit, matinada per a nosaltres. El primer a prendre la iniciativa va ser David Malukas (Foyt), que sortint des de la quarta posició es va col·locar ràpidament líder. Dos pilots més que van sortir ràpid van ser Conor Daly (Juncos) i Christian Rasmussen (ECR), usant l’exterior per guanyar força places a la sortida. Però els procediments es van interrompre de seguida per l’accident de Devlin DeFrancesco (Rahal) al revolt 1.
La cosa es va reiniciar a la volta 9 amb Malukas líder davant de Power, McLaughlin i una quarta plaça lluitada entre Daly, Newgarden i O’Ward. Però a la volta 46 el malson de Penske començava quan Power patia una punxada a la roda davantera dreta i impactava amb el mur. El pilot australià va ser capaç de portar el cotxe a boxes, però els danys eren massa nombrosos per continuar.
Veieu aquí un resum de la cursa
Tothom va aprofitar per entrar a boxes durant aquesta bandera groga. McLaughlin va prendre el lideratge per davant de Malukas, Newgarden, Daly, O’Ward i Kirkwood. Per la seva banda, Palou havia perdut diversos llocs a boxes pel fet que Christian Lundgaard (McLaren) s’havia passat del seu box i havia quedat parat, bloquejant la sortida del pilot català, que va reiniciar des de la vintena posició.
La segona ronda de parades va tenir lloc entre les voltes 100 i 104. En general, entrar abans amb bandera verda donava avantatge davant dels pilots que aguantaven una o dues voltes més, ja que els pneumàtics nous donaven millor rendiment que un cotxe lleuger de combustible. Newgarden i Malukas van avançar d’aquesta manera McLaughlin, mentre que Palou havia remuntat fins al tretzè lloc, però corria perill de ser doblat.
Però a la volta 129 la cosa va girar com una truita, literalment. Louis Foster (Rahal) se’n va anar a dalt al revolt 4 i va colpejar el mur, danyant la suspensió del darrere. Amb la roda sense control, el pilot anglès va fer una virolla a la recta de meta just davant de Palou i Newgarden. El pilot de Ganassi va evitar el de Rahal, però no així Newgarden, que es va veure atrapat entre el mur de boxes i el cotxe de Foster, impactant fort i bolcant en un mar d’espurnes. Per sort els dos pilots van sortir il·lesos, però Newgarden, cinc vegades guanyador a Gateway, veia com seguia la temporada d’infortuni.
La destrossa va provocar una llarga bandera groga de 18 voltes, amb parada inclosa en què gairebé hi ha col·lisions al box. Ningú va xocar, però Malukas i McLaughlin van ser penalitzats amb 3 posicions en l’ordre de reinici per sortir de manera insegura del seu box, de manera que O’Ward, Daly i Kirkwood passaven a ocupar les tres primeres posicions. Daly va prendre el liderat a la volta 152, i es va mantenir aquí fins a la quarta parada a boxes de tot el món, a les voltes 190-194.
Perdó, no tothom. Tot el grup havia entrat excepte Scott Dixon (Ganassi), fent gala una vegada més de la seva capacitat per estalviar més combustible que ningú. I el pilot neozelandès va sortir beneficiat quan Malukas va tocar el mur (sense danys) i va sortir la bandera groga. Com tothom havia entrat i havia perdut volta amb Dixon, el pilot de Ganassi va poder entrar a boxes mentre el cotxe de seguretat deixava passar els doblats i tornar a la pista encara com a líder, en un dia en què gairebé sempre havia estat fora del top 10.
Reiniciant-se la cursa a la volta 206, Dixon liderava per davant d’O’Ward. Kirkwood ràpidament va prendre el segon lloc del mexicà, amb Daly quart seguit de Rasmussen, McLaughlin i Malukas. Però tothom hauria de parar una vegada més, ja que per combustible no arribaven. Alguns van optar per dividir les voltes restants per la meitat i posar pneumàtics nous, i altres van intentar només posar el combustible suficient per arribar-hi.
Com abans, aturar més aviat respecte als rivals va donar resultat, i Kirkwood, aturant 3-4 voltes abans que Dixon i O’Ward, va sortir primer de l’intercanvi, amb Pato també avançant Dixon. Rasmussen també va parar abans i també va avançar el pilot de Ganassi, aconseguint el seu primer podi en el procés. Darrere de Dixon va aparèixer Santino Ferrucci (Foyt) al cinquè lloc, amb Daly sisè, Rinus Veekay (Coyne) setè, Palou vuitè i Marcus Armstrong (Meyer Shank) avançant Robert Shwartzman (Prema) a l’última volta pel novè lloc. Tot i això, el poleman de la Indy 500 estava content per aconseguir el primer top 10 de l’equip Prema al campionat.
Si trobeu a faltar McLaughlin a la classificació, és perquè el kiwi va abandonar a la volta 216 amb un problema mecànic, completant així la carrera de malson de Penske: dels quatre abandonaments, tres van ser Penske.
Kirkwood i O’Ward van retallar aproximadament 20 punts cadascun a Palou al campionat. El nostre pilot és líder amb 73 punts sobre el mexicà i 75 sobre el nord-americà, mentre que Lundgaard al quart lloc segueix a més de dues curses de distància de Palou.
Així doncs, cal esperar que a la cursa d’aquest diumenge a Road America els tres pilots de davant siguin favorits donat el seu estat de forma actual. Àlex i Kyle no poden parar de guanyar carreres, i Pato s’hi manté a base de regularitat. Podrà algú immiscir-se entre ells? Ho veurem a partir de les 19.30…
Els semàfors
- Rahal Letterman Lanigan Racing: Sense ritme i amb accidents.
- Team Penske: Cursa per oblidar.
- Chevrolet: Sense victòries en 8 curses.
- David Malukas: Bona cursa però no acaba bé.
- Conor Daly: Bon sisè lloc per a Juncos.
- Prema Racing: Primer top 10 de l’equip.
- Kyle Kirkwood: Clar candidat al títol.
- Pato O’Ward: Super consistent.
- Christian Rasmusen: Primer podi.
Veieu els resultats de la cursa aquí
I la classificació dels pilots aquí
