Crònica de l’XPEL Grand Prix at Road America

Inevitable Palou

Àlex Palou (Ganassi) va aconseguir la seva sisena victòria de la temporada, i tercera al circuit de Road America. Però al contrari que en algunes de les altres victòries, la cosa no estava clara. Va perdre posicions a la sortida, hi va haver molta varietat estratègica i va estar a prop d’alguns incidents.
Però per als rivals Palou ja comença a ser inevitable. Sigui el que sigui el que la carrera li faci fora, ell i el seu equip trobaran la manera de treure el millor resultat possible, i aquesta temporada això solen ser victòries.

Road America està situat a mig camí entre Milwaukee i Green Bay a l’estat de Wisconsin. El circuit es va traçar fa 70 anys després de la prohibició de les carreres en carreteres “normals” del 1952 als EUA. La població més propera, Elkhart Lake, ja era coneguda per aquestes carreres, però la necessitat va obligar i un grup d’inversors i aficionats al motor liderats per Clif Tufte va crear el que ara es coneix com el “parc natural del motor d’Amèrica”.
Tufte era enginyer de camins, i el grup va crear el traçat seguint una mica l’orografia i usant les pujades i baixades naturals. El circuit no ha canviat pràcticament a la seva història, mantenint els 6515 metres de longitud i simplement afegint millors mesures de seguretat.
I la veritat és que Road America és un dels millors, sinó el millor circuit dels EUA. Canvis de rasant, tota mena de corbes, rectes llargues i diversos punts d’avançament, tot això en un paisatge molt agradable que fa que els europeus de vegades en diem l’Spa d’Amèrica.

La qualificació va tenir un nou protagonista a la primera posició. El debutant Louis Foster (Rahal) va aconseguir la seva primera pole a la novena carrera a IndyCar. El pilot d’Odiham, Anglaterra ja havia aconseguit alguns bons resultats als cronometrats, i va ser una dècima més ràpid que Palou, amb Kyle Kirkwood (Andretti) tercer. No hi va haver grans sorpreses ni incidents, però cal destacar que encara que Scott Dixon (Ganassi) s’havia classificat entre els 12 primers, una penalització per molestar Devlin DeFrancesco (Rahal) el va enviar al vint-i-cinquè lloc.

Veieu aquí un resum de la cursa

Tot el cap de setmana i també la cursa es va disputar sota un clima força tòrrid. Una cursa sense banderes grogues es decidiria per desgast de pneumàtics. En canvi, una carrera amb incidents obria més les oportunitats estratègiques.
La sortida va tenir cert moviment. Foster va mantenir el liderat, però darrere seu Palou baixava fins al setè lloc havent sortit amb durs mentre homes com Scott McLaughlin (Penske) o Christian Lundgaard (McLaren) sortien amb el tou. Precisament Lundgaard va rebre un cop al revolt 3 de David Malukas (Foyt). El danès va seguir sense problemes, però el nord-americà d’origen lituà va quedar clavat a la grava, així que la bandera groga va aturar els procediments.

A la volta 3 es va reiniciar la cursa. McLaughlin va prendre el liderat davant de Foster i Lundgaard va avançar Kirkwood per la tercera posició. Però Kirkwood perdria dues posicions més quan Will Power (Penske), intentant defensar-se de Palou, se’n va anar llarg al revolt Canadà, traient Kirkwood de la pista i permetent que Palou els passés a tots dos. Tot i això, l’excitació es va aturar de nou quan Robert Shwartzman (Prema) va bloquejar els frens al mateix revolt i es va estavellar contra les proteccions, afortunadament sense conseqüències. Segona neutralització i els equips començaven a pensar estratègicament.

A la primera groga, Dixon va liderar un grup cap a boxes. A la segona, Pato O’Ward (McLaren) entrava i pilots com Malukas, Alexander Rossi (ECR) i Kyffin Simpson (Ganassi) van entrar en els dos períodes de caution.
La cursa es va reiniciar una altra vegada a la volta 7 però la cosa només va durar 3 girs més fins que Sting Ray Robb (Juncos) es va estampar al revolt 5. Nova bandera groga i aquesta vegada va entrar tothom menys Dixon, O’Ward, Simpson, Rossi i Malukas i 7 pilots més, que van quedar davant de tot el pilot.

Dixon va liderar els procediments fins a la volta 21, quan ell i Rossi van passar pel box. Una volta després, Conor Daly (Juncos) se sortia al mateix revolt que el seu company Robb. Nova bandera groga encara que Daly era tret de la grava i podia continuar. A la volta 23 entrava la majoria del grup, però sis pilots decidien quedar-se a la pista: Lundgaard, Kirkwood, Foster, Callum Ilott (Prema) i els dos pilots del Meyer Shank, Felix Rosenqvist i Marcus Armstrong.

Es presentaven llavors 3 estratègies. El grup de Dixon i Rossi havia parat a la volta 20-21, el de Palou i McLaughlin a la volta 23, i el de Lundgaard i companyia parava ja amb la cursa reiniciada a les voltes 27 i 28.
Tot i que a primera vista aturar-se sota bandera verda semblava dolent, el grup de Lundgaard era l’únic que no hauria d’estalviar combustible per arribar al final amb una sola parada, mentre que el de Palou potser arribava amb una mica d’estalvi i el de Dixon només arribaria al final amb molta bandera groga.

A la volta 30 vam tenir una altra neutralització, amb Josef Newgarden (Penske) continuant la seva temporada dolenta amb una virolla i impacte contra els pneumàtics a l’últim revolt. Al reinici, Dixon i Rossi lideraven per davant de Palou, McLaughlin, Simpson, i Santino Ferrucci (Foyt), tots havent parat entre les voltes 20 i 23. Lundgaard, com a líder dels que van parar a la 27-28, formava des de la dotzena posició.

Les últimes 23 voltes es van disputar en bandera verda, i les darreres parades van tenir lloc així. Rossi va parar a la 37, Dixon a la 38 mentre Lundgaard s’acomiadava de les seves opcions amb una virolla al revolt Canadà.
Ferrucci i McLaughlin van parar a la 39, Palou i Simpson a la 40, Rosenqvist, Kirkwood i Foster a la 42, Armstrong a la 43 i Malukas i Nolan Siegel (McLaren) a la 44. Amb la cursa a 55 voltes i els stints de gasolina sent de 14-15 voltes, tothom qui s’havia aturat a la 40 o abans hauria de tornar a parar.

Mancant 5 voltes Dixon liderava per davant de Rossi, amb Palou tercer, Rosenqvist quart per davant de Ferrucci i Kirkwood. Però Rossi va ser el primer a caure a falta de 4 voltes, parant i tornant en la tretzena posició.
Dixon va aguantar dues voltes més però també va haver d’entrar. Així doncs a falta de dues voltes Palou va prendre el lideratge per primera vegada i encara que Rosenqvist es va acostar, no va poder evitar la sisena victòria del pilot que el va reemplaçar a Ganassi.

Ferrucci va acabar tercer i es va aturar sense benzina al revolt 1, on un aficionat li va llançar una cervesa que el pilot es va prendre a gust. Kirkwood va ser quart davant d’Armstrong, Simspon, Malukas, Siegel, Dixon i Rinus Veekay (Coyne) completant el top 10.
Foster va acabar onzè malgrat la pole, però almenys va quedar davant de tots els Penske, amb el ja esmentat Newgarden abandonant i McLaughlin i Power només 12è i 14è respectivament.

Amb el mal dia d’O’Ward (dissetè), Kirkwood es col·loca segon al campionat, però cau a 93 punts de Palou, amb Pato a 111 i Rosenqvist i Dixon empatats al quart lloc però ja a 155 punts del pilot català.

Ara tindrem una setmana de descans abans d’arribar a un altre circuit clàssic, Mid-Ohio, el 6 de juliol. Podrà algú trencar el monopoli de Palou i Kirkwood i sobretot, trencar la ratxa de totes les victòries 2025 dels motors Honda? Ho veurem a partir de les 7 del vespre en dues setmanes.

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí