Crònica del Sonsio Grand Prix

Palou suma el quatre de cinc

Àlex Palou (Ganassi) va guanyar una altra vegada aquesta temporada, aconseguint la seva quarta victòria en cinc curses, i va vèncer una altra vegada al circuit ruter d’Indianapolis, on ja porta tres triomfs. L’inici d’any del pilot català amb quatre primers llocs i un segon lloc és el millor a la història de la IndyCar des que el 1964 A.J. Foyt guanyés les set primeres carreres d’aquell any.

Va ser el 2014 quan la IndyCar va començar a competir al circuit com a obertura del mes de maig al Brickyard, amb els cotxes anant en direcció contrària a la que durant tants anys s’ha fet servir a l’oval, en què ja es coneix habitualment com a Indy GP. Però abans dels monoplaces americans, va ser la Fórmula 1 la que va provocar la construcció del traçat intern, debutant l’any 2000, passant per la xafogor del gran premi del 2005 i acabant el seu pas per Indiana el 2007. Amb la pèrdua de la Fórmula 1, Indianapolis es va passar a Moto2 van córrer en un traçat una mica modificat, corrent en el mateix sentit que l’oval.

Però el que molts no saben és que un traçat ruter estava inclòs en els plans inicials de l’Indianapolis Motor Speedway el 1909. La pista hauria tingut uns vuit quilòmetres, usant gairebé tot l’oval i l’entrada i sortida del circuit intern haurien estat a la recta del darrere. Però durant la construcció de l’oval es va abandonar la idea, i no va ser fins a 90 anys més tard que amb Tony George a la presidència es va completar el traçat.

Per a aquest any la IndyCar va cuinar un canvi normatiu per a la carrera. Normalment als traçats ruters o urbans, els pilots han d’usar obligatòriament i com a mínim un joc de pneumàtics durs i un joc de pneumàtics tous, amb un mínim de 2 voltes per joc. Però durant el cap de setmana de Barber, es va anunciar que per a l’Indy GP els equips haurien d’usar obligatòriament dos jocs de cada compost, de manera que la carrera seria com a mínim a tres parades.

El canvi normatiu va tenir el seu impacte a la qualificació. Palou va aconseguir la pole amb un avantatge de 4 dècimes sobre la resta gràcies a haver pogut estalviar-se un joc de tous a la primera fase de la qualificació. Mentre la resta dels seus rivals al Fast 6 feien les seves voltes amb tous ja usats, Palou va marcar la pole amb un joc nou.
Els rivals de Palou per la pole van ser Josef Newgarden i Scott McLaughlin de l’equip Penske i els tres cotxes de Rahal Letterman Lanigan Racing, en un canvi radical per a l’equip del tricampió Bobby. El seu fill Graham va ser segon amb Louis Foster tercer, McLaughlin quart, Devlin DeFrancesco cinquè i Newgarden sisè. En contrast amb l’equip Rahal, els tres cotxes de l’Andretti Global no van passar de la primera fase, amb Colton Herta tretzè, Marcus Ericsson vint-i-unè i Kyle Kirkwood vint-i-unè.

Veieu aquí un resum de la cursa

Ja abans de la sortida vam tenir un parell d’incidents, amb Kyffin Simpson (Ganassi) que no podia sortir des de la desena posició, abandonant sense ni tan sols fer una volta, i Newgarden que havia d’entrar a boxes per problemes amb el sistema híbrid i havent d’iniciar la cursa des del fons de la graella.

Quan va flamejar la bandera verda, Rahal, sortint amb el seu joc de tous nous, va prendre el lideratge per davant de Palou, amb tous usats. Graham va mantenir la posició durant més de la meitat de la cursa, amb Palou sempre darrere seu sempre a menys de 2 segons. Però el tercer stint del pilot nord-americà, amb els pneumàtics tous usats, el va deixar sense opcions de podi a causa del desgast. Palou el va avançar a pista amb durs nous i en aquell moment el pilot de Sant Antoni de Vilamajor va treure el martell, distanciant els rivals a més de 8 segons.

Poc després de l’última parada per a tothom, David Malukas (Foyt) va tenir una avaria que va causar el primer període de bandera groga en quatre carreres, cosa que va provocar aplaudiments a la sala de premsa. S’havien disputat 408 voltes de bandera verda des de la cursa de St. Petersburg.
No va ser el de Malukas l’únic abandó. Al ja esmentat de Simpson, es van afegir els problemes mecànics d’Ericsson, Herta i Jacob Abel (Coyne),
Darrere de Palou, McLaughlin va ser segon inicialment, però a l’última parada tant Pato O’Ward (McLaren) com Will Power (Penske) van avançar el neozelandès per completar el podi. Scott Dixon va ser cinquè, remuntant 11 posicions des de la graella. Rahal, Marcus Armstrong (MSR), Kirkwood, Rinus Veekay (Coyne) i Felix Rosenqvist (MSR) van completar el top 10.

Amb aquesta victòria, Palou se situa amb 91 punts d’avantatge sobre Kirkwood. Són gairebé dues curses de marge, i se’ns comencen a acabar els adjectius per definir el que l’equip del cotxe número 10 està aconseguint. La velocitat, la gairebé absència d’errors, però sobretot el domini en un campionat amb xassís igual per a tothom, mostra que el que Palou i el seu equip estan aconseguint és història de l’esport i el posa al costat d’altres grans noms de la història del campionat.

Però ara el focus canvia i passa a la cursa més important de l’any, l’espectacle més gran del motor. Arriben les 500 milles d’Indianapolis, i de dimarts a divendres tenim entrenaments lliures, amb les qualificacions el dissabte 17 i el diumenge 18, una altra sessió de lliures el dilluns 19, el tradicional Carb Day el divendres 23 i la cursa el diumenge 25.

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí