Crònica del Children’s of Alabama Indy Grand Prix of Alabama

Palou entona el Sweet Home Alabama

La famosa cançó de Lynyrd Skynyrd ens va de perles per definir el cap de setmana del nostre Àlex Palou (Ganassi). Pole, victòria i volta ràpida per al tricampió al circuit proper a Birmingham, Alabama on el 2021 va aconseguir la seva primera victòria a IndyCar.

Aquest era un cap de setmana amb un contrast notable entre categories. La Fórmula 1 i la IndyCar corrien en estats contigus dels Estats Units. Un vol de 2 hores i només 1000 quilòmetres separaven els dos esdeveniments, però si anem al detall, la distància es fa molt més gran. Mentre que la categoria reina corria en un traçat fet en un pàrquing d’un estadi de futbol americà, la IndyCar ho feia en terreny natural, amb desnivells i arbres. Mentre que el gran premi de Miami representa una Fórmula 1 artificial, donada al màrqueting i amb munió de VIPs, l’Indy GP d’Alabama ens torna a la puresa del circuit natural i l’aficionat veient els cotxes des d’un turó amb herba.

I és que el Barber Motorsports Park no és un circuit qualsevol. El circuit és la joia de la corona de George W. Barber, inversor, filantrop i continuador de l’empresa làctia de la família de la qual prové la seva fortuna. Afortunadament per a nosaltres, Barber és un gran aficionat al motor i fins i tot va competir als 60 a nivell aficionat, i des dels 80 va començar a col·leccionar motocicletes. El 2002 va posar la primera pedra del traçat i museu que porten el seu nom, i no va escatimar en despeses, ja que per al circuit va comptar amb les opinions de John Surtees i Dan Gurney, i el museu compta actualment amb la major col·lecció de motos del món (més de 1600) així com la col·lecció més gran de Lotus de carreres.

Així doncs, Barber és una obra d’art, ja sigui pel traçat amb les corbes cegues i els canvis d’elevació, ja sigui pel museu que és un d’aquests a visitar una vegada a la vida si t’agrada el motor o bé per les obres d’art que envolten el traçat, ja que nombrosos animals i al·legories del motor en metall fan d’aquest lloc un lloc únic.

Veieu aquí un resum de la cursa

I en aquesta obra d’art Àlex Palou va afinar molt i ja porta tres discos d’or en aquesta temporada de les quatre curses disputades. En qualificació va cardar dècima i mitja a Scott McLaughlin (Penske) i Colton Herta (Andretti), amb Will Power (Penske), Rinus Veekay (Coyne) i Nolan Siegel (McLaren) completant el Fast 6.
La sorpresa de la sessió cronometrada va ser la penúltima posició de Scott Dixon (Ganassi) degut a una sortida de pista. Val la pena mencionar que el circuit va veure accidents de Pato O’Ward (McLaren) i Marcus Ericsson (Andretti) durant els assajos lliures. I és que Barber no perdona si et passes de la ratlla.

Diumenge a la sortida hi havia divisió d’opinions sobre el pneumàtic amb el qual sortir. La graella es va dividir més o menys per la meitat; Palou, McLaughlin i la majoria dels que sortien al fons van optar per sortir amb el tou, mentre que la resta del top 10 sortia amb el dur.
Però ràpidament es va veure que el pneumàtic favorit era el tou. Palou va començar a distanciar-se dels seus rivals, mentre que els homes que havien sortit amb el dur paraven aviat per treure-se’l de sobre, amb Ericsson sent el primer a la volta 9. Precisament el menor rendiment del dur va fer que tots els equips anessin a estratègia de 3 parades, de manera que ningú va intentar estalviar benzina en el que va ser una carrera força a l’esprint.

Amb la cursa que no va tenir cap bandera groga (i ja van 3 carreres seguides sense cotxe de seguretat) ni tampoc cap abandonament, Palou va mantenir el control en tot moment gràcies a la distància oberta al primer stint. Els seus rivals van anar agafant torns, ja que durant la primera parada a boxes, Herta va avançar McLaughlin pel segon lloc. Però a la seva segona parada, el pilot californià va calar el motor, perdent diverses posicions i cedint la persecució a Christian Lundgaard.

El pilot danès de McLaren va anar progressant des de la setena posició de graella mitjançant estratègia, però també avançaments incisius als seus companys Siegel i O’Ward. Potser la seva millor passada va ser la que li va fer a McLaughlin a l’últim revolt, preparant-se l’exterior a la penúltima per robar-li la corda al neozelandès.

Però malgrat la velocitat de Lundgaard, no va poder fer res per evitar la tercera victòria en quatre curses de Palou. McLaughlin va ser tercer resistint els atacs d’un excel·lent Veekay, quart. Power, O’Ward, Herta, Rossi, Siegel i Josef Newgarden (Penske) van completar el top 10, amb Dixon finalment remuntant 14 posicions fins al dotzè lloc.
L’únic incident de la carrera va ser una virolla sense conseqüències de Louis Foster (Rahal) que de nou va qualificar bé però no va tenir bona carrera.

Palou i el seu equip semblen estar en un moment de forma altíssim, i fan una certa sensació d’imbatibilitat, però no ens enganyem. Queda encara molt campionat, queden els ovals i qualsevol problema per al líder pot acostar tothom als punts. Per ara, la propera cursa continua sent a “terreny Palou”: el circuit ruter d’Indianapolis el dissabte 10 a les 22.30.

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí