Crònica del 109th Indianapolis 500 presented by Gainbridge

Palou ja és història de l’esport català

Ahir, el nostre Àlex Palou (Ganassi) va entrar a l’olimp de l’esport del nostre país. Guanyar les 500 milles d’Indianapolis és com guanyar un Mundial de futbol. O un Grand Slam de tennis. O bé una medalla d’or. És tremendament difícil i exigeix ​​anys de dedicació, esforç i persistència. I tot i així, la sort ha d’estar del teu costat.
Guanyar per primera vegada les 500 milles d’Indianapolis posa Àlex Palou al nivell de Marc Gené, primer guanyador de les 24 hores de Le Mans. O d’Àlex Crivillé, primer campió de 500cc. Ja mai més ningú no oblidarà el nom d’Àlex Palou Montalbo, ni aquí, ni als Estats Units, ni al món del motor.

Perquè Indianapolis és més que una simple carrera. És una institució, és una tradició centenària, una festa on cada any es congreguen més de 300.000 persones. És una llegenda carregada de sentiments, de supersticions i de rituals que es mantenen inamovibles. Una plaça on molts han pagat el preu més alt darrere de la immortalitat.
I per a nosaltres, a més de 7000 quilòmetres, era una quimera. Els que ens vam aficionar a la IndyCar fa dècades la vèiem com una cosa preciosa però llunyana, fora del nostre abast. Intentàvem veure Fermín Vélez i Oriol Servià de qualsevol manera possible ja que cap cadena ens oferia les curses de forma regular. Sí, Canal Satélite Digital solia oferir les 500 milles, però res més, i havíem de seguir la resta de curses per AB Moteurs, Motors TV o Eurosport. I quan ningú no les oferia, doncs tocava veure la retransmissió americana en alguna web de dubtós origen.
Amb el temps la situació ha millorat, i la participació d’Alonso va ajudar a millorar la cobertura, i ara, gràcies al senyor Palou, vivim les vaques grasses. Veiem les curses (i els entrenaments!) i a sobre, el millor pilot de la categoria és de casa. I va camí de convertir-se en llegenda. Estem vivint un somni, i no ens volem despertar.

Veieu aquí un resum de la cursa

El dia a Indianapolis va despertar fresc. Es parlava d’una de les carreres menys càlides des del rècord de fred del 1992. Els procediments pre-carrera es veien puntuats per algunes gotes de pluja. Res seriós, però sí suficient per endarrerir l’inici de la cursa uns 40 minuts, i deixar la temperatura de la pista en uns miserables 22 graus centígrads, dificultant l’adherència dels Firestone.
I tal com va passar el 1992, algú va sortir-se de la pista abans fins i tot de la bandera verda. Aleshores va ser el colombià Roberto Guerrero des de la pole; aquest any li va tocar a Scott McLaughlin (Penske), que va impactar contra el mur mentre escalfava els pneumàtics en el què segons ell es va convertir en “el pitjor dia de la seva vida”.

I és que les 500 milles solen ser una història de coses que podrien ser i no van ser, de decisions que potser s’haurien pres diferent, o de dies truncats per un factor aliè. McLaughlin només va ser el primer.
Darrere seu, va venir Scott Dixon (Ganassi), que sortia quart, però a qui va començar a fumejar el fre del darrere esquerre a les primeres voltes i acabaria perdent 3 voltes als boxs esmenant el problema.
Per la seva banda Marco Andretti (Andretti) va ser el segon abandonament a la volta 4, en veure’s empès cap al mur per Jack Harvey (DRR) al primer revolt. Un any més, i ja en van 56, un Andretti no guanyaria a Indianapolis.
Després d’una altra bandera groga per algunes gotes de pluja, la carrera finalment va agafar ritme, i les estratègies es van dividir en dues. La majoria dels líders van entrar a boxes per primera vegada a la volta 24, però l’equip ECR sencer, Devlin DeFrancesco (Rahal), Rinus Veekay (Coyne) i Harvey es van mantenir a la pista, si bé aquests 3 últims havien posat benzina a la groga d’Andretti. La idea de crear aquesta diferenciació era guanyar un avantatge més tard segons caiguessin les parades i les neutralitzacions.

Takuma Sato (Rahal) va dominar la primera part de la cursa. El japonès va despatxar ràpidament el poleman Robert Shwartzman (Prema) i seria al capdavall el pilot amb més voltes liderades a la cursa. Mentre Sato manava, Alexander Rossi (ECR) es veia obligat a abandonar a boxes per una pèrdua d’oli que va derivar en un petit incendi afortunadament sense conseqüències greus.
El següent a retirar-se va ser Veekay que, havent remuntat del trenta-unè lloc a la sisena posició, va perdre el control del seu cotxe entrant a boxes, danyant la part posterior. La groga i les parades resultants van ser funestes per a Sato i Shwartzman. El veterà japonès es passava de llarg al seu box, perdent uns segons preciosos i caient al fons de la graella, mentre que el pilot de Prema bloquejava els frens i atropellava membres del seu equip, abandonant a l’acte. Novament la sort va estar del costat dels mecànics, amb només el repostador queixant-se de dolor en un peu

La cursa es va reiniciar a la volta 91 i va tornar a neutralitzar-se immediatament després d’una col·lisió entre Kyle Larson (McLaren), Kyffin Simpson (Ganassi) i Sting Ray Robb (Juncos). Larson, el campió NASCAR del 2021, va fer una virolla i va enganxar als altres dos en el que va ser l’accident amb més implicats de la carrera. El somni del pilot de completar les 500 milles i les 600 de Charlotte es veia una altra vegada truncat.
Després d’una llarga bandera groga per més gotes d’aigua, la cursa es va reiniciar a la volta 109. En aquell moment, a la majoria de pilots els quedaven dues parades per arribar al final, però amb diferències en allò que haurien d’estalviar per arribar-hi.
L’estratègia principal, liderada per Conor Daly (Juncos), els dos cotxes de Foyt, Palou, Pato O’Ward (McLaren) i Josef Newgarden (Penske), va parar al voltant de les voltes 134-135, de manera que haurien d’estalviar una mica per arribar bé a final de cursa.
Per part seva, els de l’estratègia alternativa eren Ryan Hunter-Reay (DRR), Christian Rasmussen (ECR) i Marcus Ericsson (Andretti), que van parar per penúltima vegada cap a la volta 140, tenint aquest marge de gasolina i pneumàtics per tenir un avantatge.

El primer a caure va ser Newgarden, que va haver d’abandonar la cursa per un problema de pressió de combustible havent fet una remuntada igual que la de Veekay.
Aquest període fins a l’última parada el va comandar Hunter-Reay, guanyador el 2012 i corrent amb un cotxe preparat dissabte després de patir un incendi al seu en els últims lliures de divendres. Però el seu somni es va acabar a la parada, quan es va calar el cotxe i van trigar més d’una volta a poder arrencar-lo. Un altre candidat que s’acomiadava.

Fetes les últimes parades entre les voltes 166-170 els principals i 175 Ericsson i Rasmussen, el pilot d’Andretti va agafar el liderat per davant de Palou, que havia sortit darrere de David Malukas (Foyt) a boxes però a qui va avançar a la pista.
Els líders es van trobar amb DeFrancesco i Louis Foster (Rahal) que treballaven junts per mantenir-se a la volta del líder per si hi havia alguna bandera groga. Amb ells davant, ningú va tenir problemes de combustible ja que podien aprofitar el rebuf per estalviar, encara que en teoria Ericsson tenia més combustible que els seus rivals, havent parat més tard.

Però mentre feien això, Palou va avançar per sorpresa Ericsson al revolt 1 de la volta 186, decidint que si havia d’estalviar una mica, millor fer-ho com a líder amb els doblats. Tot i intentar-ho, Ericsson no va poder acostar-se al pilot català que va veure com una bandera groga a l’última volta (per accident del McLaren de Nolan Siegel) li assegurava la seva plaça a la història.

Celebració magnífica a la recta de meta amb la seva família, amb el seu equip, amb Chip Ganassi, amb Honda… Ahir no es pensava en el campionat, però la veritat és que la cinquena victòria en sis carreres deixa Palou amb 115 punts d’avantatge a la classificació, o el que és el mateix, més de dues carreres de marge.
Aquesta setmana és plena d’actes promocionals, viatges i entrevistes per al guanyador, però diumenge vinent ja tenim carrera de nou. Marxem al circuit urbà de Detroit cap a les set de la tarda del diumenge per veure com continua aquest any històric.

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí