Crònica del Thermal Club IndyCar Grand Prix

Palou aixafa la festa de McLaren

Just abans de la carrera d’ahir, vaig llegir un tweet del periodista de FOX Bob Pockrass en què esmentava que l’última vegada que McLaren havia guanyat carrera de F1 i d’IndyCar el mateix dia va ser el 1976, quan James Hunt va guanyar al Jarama i Johnny Rutherford va fer el mateix a Trenton. Havent vist el doblet dels seus companys a la Xina i tenint Pato O’Ward i Christian Lundgaard copant la primera línia, l’equip Arrow McLaren se les prometia molt felices…fins que va arribar la seva nèmesi, el “trencacontractes”, l’acusat Àlex Palou (Ganassi) per arrabassar-los el triomf.

L’escenari de la segona cursa de la NTT INDYCAR SERIES va ser el circuit de Thermal. Usat l’any passat per a la carrera d’exhibició del milió de dòlars i situat en una zona relativament àrida de Califòrnia, Thermal és un club privat amb un traçat vorejat per xalets dels membres que en el temps lliure donen voltes amb els seus supercotxes. La pertinença ve amb obligació de comprar terreny i construir-se una casa, de manera que el cost per ser membre de Thermal acostuma a ser d’uns 5 milions de dòlars comptant entrada, pagament mensual i construcció. Hom pensaria que la IndyCar no és prou elitista per ficar-se en un lloc així, però el propietari Tim Rogers (que assegura haver gastat més de 275 milions de dòlars en els 13 anys d’existència del club) volia carreres en la seva propietat. Rogers insisteix que la IndyCar ajuda a vendre terrenys a entusiastes del motor com ell, i el campionat agraeix l’hospitalitat, el bon temps regnant per als entrenaments de pretemporada i la rendibilitat de córrer en un lloc que pràcticament no necessita promoció, ja que gairebé no hi poden assistir aficionats.

Aquest any 5000 fans van poder comprar entrada i compartir la carrera amb els multimilionaris en la perfecta dicotomia de l’esport motor; estimat per milions de persones, però finançat per unes poques grans fortunes i empreses.

Passant a allò estrictament esportiu, el cap de setmana va estar marcat per la gestió de pneumàtics. Thermal té un asfalt força abrasiu i just abans de la cursa encara no estava clar si els equips preferirien més els durs o els tous, ja que cap dels dos compostos duraria anant a un ritme alt. Als entrenaments lliures, marcats pel breu incendi del cotxe de Robert Shwartzman (Prema), Palou i Lundgaard van liderar les dues sessions. En qualificació, el pilot català va liderar les seves sessions, però a l’última fase tant ell com el pilot danès es van veure sorpresos per una gran volta d’O’Ward, que va donar al de Monterrey la seva primera pole en 3 anys.

L’altra sorpresa de la sessió cronometrada va ser la mala prestació de l’equip Penske, amb Josef Newgarden qualificant dissetè, Will Power vint-i-unè i Scott McLaughlin, pole a la cursa anterior, a la vint-i-cinquena posició. El cap de setmana del pilot neozelandès no milloraria a la sortida, on ja abans d’arribar a la recta de meta va ser colpejat per Devlin DeFrancesco (RLL), fent una virolla tots dos abans fins i tot de veure la bandera verda. I per afegir més pena al seu dia, McLaughlin va ser l’únic abandonament de la cursa, havent de parar a boxes durant 5 voltes per sobreescalfament del sistema híbrid i retirant-se cap al final de la cursa quan ja no tenia possibilitat de guanyar cap plaça per abandonament.

Veieu aquí un resum de la cursa

Al capdavant, O’Ward, Lundgaard i Palou van mantenir les seves posicions, i es van allunyar fàcilment de la resta del gran grup. Pato semblava tenir-ho tot controlat, mantenint distàncies entre 6 i 10 segons sobre el segon classificat en tot moment, i liderant més de 50 voltes. Palou havia avançat Lundgaard a la primera tirada, però el danès va recuperar la posició amb un undercut a la seva primera parada.

El moment de les segones parades va coincidir amb l’avaria més important de la cursa: un curtcircuit en un dels camions de la FOX va deixar tothom sense retransmissió televisiva, ja fos als Estats Units, a la resta del món o als mateixos monitors dels equips. Durant 10 voltes no vam tenir senyal, i els tres primers van parar i van sortir en el mateix ordre.

Ja abans de la tercera parada, Palou s’havia acostat perillosament a Lundgaard, però no va aconseguir avançar el danès abans del pas per boxes. Un cop havent entrat tots, O’Ward mantenia una distància de 10 segons sobre Lundgaard i Palou, però mentre els McLaren havien posat pneumàtic dur, el pilot de Ganassi havia reservat el joc nou de tous per a la part final de la cursa. Palou va haver de suar per avançar Lundgaard, amb diversos avançaments i contraatacs durant més de mitja volta, però un cop segon, el català es va menjar el liderat d’O’Ward en 5 voltes.

El tricampió va arribar, va veure i va vèncer, passant a O’Ward de forma decisiva i finalment guanyant la cursa amb 10 segons d’avantatge sobre el mexicà, 22 sobre Lundgaard i més de mig minut sobre la resta. En 15 voltes va clavar 20 segons als 2 McLaren, en una demostració de velocitat i mesura, fent créixer el sentiment d’inevitabilitat del campió sobre la resta dels pilots.

Darrere d’ells, cal destacar la remuntada de Will Power, pujant 15 posicions fins a un meritori 6è lloc en una cursa sense cap bandera groga. Només a la primera volta hi va haver un toc que va acabar amb Callum Ilott (Prema) havent de canviar el morro, ia la volta 17 Marcus Ericsson (Andretti) va fer una virolla sense més conseqüències.

La propera cursa serà el 13 d’abril als carrers de Long Beach. Qui gosa apostar contra Palou?

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí