Crònica del Chevrolet Detroit Grand Prix

Dixon guanya una cursa mem

Un mem (en anglès meme) sol ser una imatge, habitualment graciosa o ridícula, que circula per les xarxes socials i es fa popular. Si la setmana passada vam gaudir d’una cursa excel·lent a Indianapolis, ahir vam veure una competició que més que ser una cursa, va ser un mem de totes les coses de les que els detractors de la IndyCar se’n riuen. Multitud de tocs, intents d’avançament lamentables, penalitzacions, banderes grogues eternes, i finalment, amb aquella característica d’inevitabilitat que té, Scott Dixon guanyant per estratègia…

Inici relativament tranquil: Colton Herta va aconseguir la pole position i va mantenir aquest lloc a la sortida, que immediatament es va veure neutralitzada per un toc a la famosa corba 3. Christian Lundgaard va ficar-se per l’interior de Théo Pourchaire, que ja estava avançant a Will Power. Pourchaire, evitant a Lundgaard va tocar a Power i darrere del cotxe de l’australià van quedar atrapats Santino Ferrucci, Pato O’Ward, Alexander Rossi, Linus Lundqvist, Jack Harvey i Tristan Vautier, aquest últim tornant a l’equip de Dale Coyne gairebé 7 anys després de la seva última cursa a la IndyCar.

Tothom va poder continuar però Power va guanyar-se una penalització per entrar amb els boxes tancats. El reinici a la volta 3 comptava amb aquest ordre: Herta, Àlex Palou, Scott McLaughlin, Josef Newgarden, Lundgaard, Scott Dixon, Pourchaire, Marcus Ericsson i un sorprenent Agustín Canapino tancant el top 10.
De seguida es va veure que els pneumàtics bons eren els durs, si més no a la primera part de la cursa. Palou havia sortit amb tous usats i en perdre 5 posicions a la volta 10, va decidir entrar a la volta següent, baixant fins al 24è lloc. El següent en començar a patir va ser Lundgaard, però el danès va tenir un cop de sort a l’entrar al box just quan Ferrucci colpejava per darrere a Hélio Castroneves (ocupant el lloc de Tom Blomqvist a Meyer Shank) amb Kyffin Simpson involucrat també com a víctima innocent. Ferrucci va rebre un stop and go per l’incident.

Nova bandera groga que va durar de la volta 16 a la 21. Diversos pilots van entrar al box, entre ells Palou, Canapino i Rosenqvist, destinats a fer una estratègia de tres aturades contra les dues que pretenien fer els líders, amb Herta, McLaughlin, Kirkwood, Newgarden, Dixon, Pourchaire, Ericsson, Christian Rasmussen, Romain Grosjean i Marcus Armstrong al top 10.
Però el pobre Rasmussen va veure com una bona actuació se n’anava en orris per una avaria al seu motor Chevrolet a la volta 24.

Veieu aquí un resum de la cursa

Comença el desgavell: S’estava arribant a l’hora de les primeres aturades quan de sobte el segon classificat McLaughlin es va estampar contra les proteccions de la corba 1. El neozelandès va poder seguir en cursa, però va perdre una volta i va provocar la primera d’un seguit de banderes grogues. Des de la volta 32 en que McLaughlin va xocar fins a la volta 73, només es van disputar 3 voltes senceres amb bandera verda, en el que va ser un despropòsit per part dels pilots i també de direcció de cursa, que semblava tenir dificultats a l’hora de ordenar els cotxes.

Amb la groga de McLaughlin els pilots que no havien entrat ho van fer, deixant a Lundgaard líder per davant de Palou i Canapino. Però mentre durava la neutralització, va començar a ploure lleugerament. Fins a 15 pilots, incloent Palou, Canapino, Herta, Newgarden i els tres McLaren van entrar per posar els pneumàtics de pluja. La cursa es va reiniciar a la volta 40, ja sense ploure, amb Kirkwood immediatament avançant a Lundgaard pel liderat, seguits de Dixon, Ericsson i Grosjean. Darrere d’ells, Power avançava Canapino a la corba 3 per dins, però el que no sabia l’australià es que Canapino també estava sent avançat per Rinus Veekay per fora. Mentre l’argentí s’ho mirava, Power i Veekay es van trobar al vèrtex i es van tocar dues vegades, acabant amb Veekay al mur. El neerlandès queia al final del pilot i Power rebia la tercera penalització del dia mentre per la ràdio es cagava en Max Papis, un dels dos pilots comissaris.

Nova neutralització i tothom que havia posat pneumàtics de pluja els va canviar als de sec. Lundgaard també va aprofitar per fer la seva segona aturada, mentre Newgarden, darrere seu, sortia un pèl massa de pressa i s’enduia dues pistoles, la del seu mecànic de la roda esquerra davantera aixafant-la i la de la seva mecànica de la roda dreta davantera, que van sortir fuetejades cap als mecànics de Lundgaard, afortunadament sense lesions greus. Newgarden va haver de passar per boxes com a penalització.

Però novament vam tornar a la bandera groga quan al reinici a la volta 46 Herta va intentar un avançament agosarat a Palou i Vautier a la corba 5. No hi va haver contacte, però Herta va sortir-se a l’escapatòria amb Vautier. El francès va poder seguir, però Herta, com McLaughlin abans, va perdre una volta mentre el tornaven a pista.

A la volta 53 es va intentar novament el reinici, però aquest cop Lundgaard va ser el que va xocar a la corba 3 amb Grosjean. El pilot francès rebia danys importants i perdia més d’una volta als boxes, mentre el danès podia continuar havent de pagar un stop and go quan es reiniciés la cursa. Durant aquesta groga, Dixon, Power, Vautier, Armstrong i el propi Lundgaard van entrar. A la volta 60, moment del reinici, teníem a Kirkwood líder amb Ericsson segon seguit d’Alexander Rossi, Palou, O’Ward, Felix Rosenqvist, Pietro Fittipaldi, Pourchaire, Canapino i Graham Rahal completant el top 10. Dixon era tretzè, el primer dels que podia intentar arribar al final de cursa estalviant i amb banderes grogues.

Aquest cop els pilots van aconseguir fer tres voltes (tot i que Pourchaire va tocar a Canapino però els dos van poder seguir) abans d’un nou incident. Sting Ray Robb anava catorzè quan McLaughlin, encara doblat, va voler avançar-lo a la corba cinc, cosa que va acabar amb Robb contra el mur i també perdent volta. Nova neutralització i a la volta 65 va entrar tothom qui no ho havia fet encara, és a dir Kirkwood, Palou, Ericsson, Rossi, O’Ward i companyia. Ara ja tothom havia fet la seva última aturada i les coses estaven així: Dixon, Armstrong i Vautier havien d’estalviar benzina però eren els tres primers. Quart era Kirkwood, sense estalviar, seguit de Newgarden que havia d’estalviar. Sisè era Rossi seguit de Palou i Ericsson que no havien d’estalviar.
Però una altra vegada la cursa es va reiniciar i interrompre immediatament. Newgarden va intentar aguantar per l’interior a Rossi que l’estava avançant a la corba 3, però va fer una virolla i Palou va colpejar-lo lleugerament. Els vigents campions de les 500 milles i del campionat respectivament van caure al fons del pilot, amb Palou acabant finalment setzè i Newgarden vint-i-sisè desprès d’un altre toc amb el mur.

Dixon, el mestre de l’estalvi: Dixon va reiniciar la cursa com a líder a la volta 74, seguit d’Armstrong i Vautier. El francès, però, no va poder aguantar ni el ritme ni la benzina, aturant-se a falta de cinc voltes i acabant divuitè. Kirkwood i Ericsson van ser les amenaces per als pilots de Ganassi al davant. El suec va avançar el seu company a la volta 88 i ràpidament va retallar distàncies amb el duo de davant (amb Herta breument molestant a Dixon) però no va ser fins a la volta 98 que Ericsson va desfer-se d’Armstrong, acabant finalment a 8 dècimes de Dixon, que novament havia aconseguit fer durar la benzina més que ningú. Com a mostra, les aturades de Vautier, la de Lundgaard a l’última volta i Armstrong, que va quedar-se sense benzina just passada la meta.
Tot i així Armstrong va aconseguir el seu primer podi a la categoria per davant de Kirkwood, Rossi, Power (amb 4 penalitzacions!), O’Ward, Rosenqvist, Ferrucci i Pourchaire completant el top 10, amb Lundgaard finalment onzè i Canapino dotzè.

Amb aquesta victòria i el mal resultat de Palou, Dixon es situa líder del campionat amb 18 punts d’avantatge sobre el pilot català, amb Power tercer seguit d’O’Ward, Rossi i Kirkwood. Herta, McLaughlin i Newgarden també van pagar els seus mals dies i ocupen ara la part baixa del top 10 a la classificació.

Aquesta és la cinquanta-vuitena victòria de l’hexacampió kiwi, que es col·loca a només nou victòries del rècord de la IndyCar que ostenta el llegendari A.J. Foyt. Pel que fa al campionat, la cosa no s’atura i ja aquest diumenge tornem a córrer, ara a Road America, un circuit completament diferent al de Detroit i on esperem veure un espectacle més edificant…

Veieu els resultats de la cursa aquí

I la classificació dels pilots aquí