L’espectacle més gran del món del motor
El lema de les 500 milles d’Indianapolis des de fa anys és “The Greatest Spectacle in Racing”, que podríem traduir com “l’espectacle més gran del món del motor”, i certament ahir la cursa va fer honor a la seva fama. Drama i tensió ja a la qualificació, 4 hores de retard per la pluja, accidents, errades, alegria, tristesa, i finalment un avançament a la última volta ja amb el sol cap a ponent. Va valer la pena quedar-se desperts fins gairebé les dues de la matinada…
Qualificació: Com ja és tradició a Indianapolis, la graella es va establir el cap de setmana anterior. Els Penske van ocupar la primera fila de la graella amb Scott McLaughlin aconseguint la pole davant de Will Power i Josef Newgarden. Els motors Chevrolet van ocupar les 8 primeres posicions amb Felix Rosenqvist sent el primer Honda al novè lloc. Àlex Palou era el primer Ganassi al catorzè lloc. Rinus Veekay va patir un accident durant els entrenaments però va acabar classificant-se setè amb un cotxe reparat.
Pel que fa al final de la graella, 4 pilots van lluitar pels 3 llocs de l’última fila, els dos cotxes de Dale Coyne amb Nolan Siegel i Katherine Legge, Graham Rahal i el guanyador de 2022 Marcus Ericsson. Siegel va ser finalment el pilot que va quedar fora de la cursa.
El campió de la NASCAR Cup 2021, Kyle Larson, va qualificar en un excel·lent cinquè lloc. Larson tenia en ment córrer les 500 milles i en acabat, viatjar cap a Charlotte per competir a la Coca Cola 600 del seu campionat habitual.
Pluja i inici nerviós: Arribat el dia de la cursa, totes les previsions indicaven que començaria a ploure poc abans de l’inici de la cursa (18.45 hora catalana). El president del circuit, J. Douglas Boles va anunciar ja unes hores abans que les coses no començarien a l’hora prevista, i encertadament, la pluja va arribar. No va ser fins ben bé les vuit hora catalana que va parar de ploure i es va començar a assecar la pista amb les camionetes potents de la NASCAR. Es van anar fent les presentacions i totes les tradicions habituals i finalment, a les 16.44 (22.44 hora nostra) va flamejar la bandera verda.
Però la cosa no va arribar ni a la corba 1 sense incidents. En una pista sense goma i condicions diferents de les dels últims dies, el primer en fallar va ser Tom Blomqvist, que va perdre el control i es va emportar a Marcus Ericsson per davant, abandonant els dos. Pietro Fittipaldi també va abandonar després de tocar-se amb Callum Ilott intentant evitar l’accident. 8 voltes de bandera groga que es van cobrar la primera víctima per avaria mecànica: Marcus Armstrong, que a la volta 6 abandonava amb el motor Honda fumejant.
Reinici amb els Penske encara a davant però poques voltes després, era Katherine Legge la que havia de plegar amb un altre Honda espatllat. Nova bandera groga per l’oli, i la majoria de pilots van fer la seva primera aturada a la volta 24 excepte Sting Ray Robb, Conor Daly, Christian Lundgaard i Graham Rahal, que s’havien aturat ja a la volta 4 i ara passaven al capdavant de la cursa. Es va reiniciar la cursa a la volta 26 però novament a la volta 28 vam tenir una nova bandera groga, amb Linus Lundqvist tocant el mur a la corba u després d’un avançament agosarat per l’interior.
Un tercer motor Honda expirat va provocar la quarta bandera groga. Aquest cop li va tocar a Felix Rosenqvist a la volta 56. Tal com havia passat abans, Robb i Daly, havent fet l’aturada abans de la bandera groga, van passar al capdavant mentre la resta del pilot (i Lundgaard i Rahal) seguien amb l’estratègia “normal”. La cursa va reiniciar-se amb Daly líder i Robb segon seguits de McLaughlin, Alexander Rossi, Colton Herta, Newgarden, Palou, Santino Ferrucci, Christian Rasmussen com a primer debutant i Kyle Larson tancant el top 10.
Veieu aquí un resum de la cursa
Més calma a la segona part: Encara hi va haver una altra bandera groga abans de la meitat de la cursa. Poc després de les aturades de Daly i Robb, McLaughlin liderava amb Herta segon, però aquest últim va fer una virolla a la primera corba a la volta 86, danyant només el morro. Herta va sortir del cotxe pensant-se que tenia més danys, però un cop arribat al box l’equip el va tornar a fer sortir amb 17 voltes perdudes. El pilot americà va recuperar alguna posició i finalment va abandonar a la volta 170.
Pel que fa a la cursa, novament els líders van aturar-se per tercer cop. La cosa va reiniciar-se amb Lundgaard i Veekay davant, que no s’havien aturat, davant de Newgarden, Robb, Ferrucci, Daly, McLaughlin, Palou, Larson i Rossi. Però la següent bandera groga seria decisiva per a la cursa. A la volta 107 Scott Dixon i Ryan Hunter-Reay es van tocar lluitant per la dissetena posició. A Dixon no li va passar res ni va ser penalitzat per un toc que va provocar una virolla en plena recta del “Capità Amèrica”, que va haver d’abandonar però per sort amb molts menys danys dels que podria haver tingut.
Com dèiem, la bandera groga va ser important perquè més pilots van passar-se a l’estratègia de Daly i Robb. Amb ells, van entrar a repostar Pato O’Ward, Ed Carpenter, Kyle Kirkwood, Takuma Sato, Dixon, Marco Andretti, Romain Grosjean i Lundgaard, i la cursa es dividia efectivament entre aquests pilots que farien 6 aturades i per tant podrien anar més de pressa i la resta del pilot (els Penske, Palou, Rossi, Ferrucci, Larson, Hélio Castroneves, Rasmussen i Agustín Canapino) que faria una aturada menys però haurien d’estalviar gasolina.
Just al reiniciar-se la cursa a la volta 113, Andretti va fer una virolla similar a la de Herta i va ser el tercer cotxe d’Andretti Global en plegar. Reinici a la volta 117 i la següent aturada va tocar-li a tothom en bandera verda. Els de l’estratègia de 5 aturades, liderats per McLaughlin, van aturar-se entre les voltes 130 i 133, mentre que els de les 6 aturades, liderats per Dixon, ho van fer entre les voltes 136 i 144, donant-los una avantatge de combustible d’entre 3 i 14 voltes segons les aturades de cadascú. En aquesta ronda d’aturades, Larson va perdre les seves opcions de victòria al rebre una penalització per excés de velocitat al carril de boxes.
L’última bandera groga de la cursa va tenir lloc a la volta 147, quan Will Power va perdre el control i va impactar fort amb el mur entre les corbes 1 i 2.
Un final emocionant: Reiniciant a la volta 155, el pilot s’havia remenat força doncs els pilots de l’estratègia de 6 aturades podien guanyar temps als boxs i no estalviar en pista. Així doncs, lideraven els McLaren de Rossi i O’Ward, amb Dixon, Newgarden, Palou, Veekay, McLaughlin, Daly, Ferrucci i Canapino completant els deu primers. Els McLaren i Dixon es van anar intercanviant el liderat fins que arribaren les últimes aturades entre les voltes 170 i 174.
L’equip de Newgarden va fer bona feina i va tornar al seu pilot a la primera posició, però de seguida va veure’s atacat per Rossi, Dixon i O’Ward. Semblava que la cursa es decidiria entre els dos pilots estatunidencs, però un avançament decidit d’O’Ward al seu company d’equip va establir-lo com a principal rival de Newgarden. El mexicà va avançar el pilot de Penske a la volta 195; Newgarden s’hi va tornar a la 196 i en aquell moment O’Ward va calcular i va quedar-se darrere fins que el va avançar començant la volta 200, l’última. Normalment un avançament així gairebé et garanteix la victòria. Però Newgarden hi va posar pebrots i va tornar-li l’avançament a O’Ward per fora a la corba 3, aconseguint una victòria espectacular.
Un Newgarden exultant tornava a la grada, com l’any passat, per celebrar-ho amb els aficionats. El pilot de Penske es converteix en el sisè pilot a la història i primer en 22 anys en guanyar dues Indy 500 consecutives, i a més donava a Roger Penske la seva vintena victòria com a propietari d’equip.
A l’altra cara de la moneda, un O’Ward desesperat, ploròs i frustrat. Segon per segona vegada en tres anys, el pilot de McLaren no s’ho podia creure.
Indianapolis és així. L’alegria més potent i la tristesa més profunda. I es que com Al Unser Jr va dir quan va guanyar el 1992, “no sabeu el que significa Indy!”
Pel que fa al campionat, Palou segueix líder amb 20 punts d’avantatge sobre Dixon, que ha avançat a Power. Newgarden ha pujat del dissetè al setè lloc i després de la desqualificació de St. Petersburg, les seves últimes 7 victòries son totes en ovals.
Aquest cap de setmana ja torna l’acció als carrers de Detroit, on Palou intentarà tornar a guanyar.
Els semàfors
- Dale Coyne Racing: Després d’anys sent competitius, no qualificació i abandonament.
- Andretti Global: Tres abandonaments de 4 cotxes.
- Rahal Letterman Lanigan: Patint a la quali i poca cosa en cursa.
- Kyle Larson: Bona cursa però un error el condemna.
- Arrow McLaren: Tots competitius però sense el premi gros.
- AJ Foyt Racing: Protagonistes durant bona part.
- Josef Newgarden: És el millor als ovals ara mateix.
- Dreyer & Reinbold/Cusick: Competitius tot i només córrer aquí.
- Scott Dixon: Tot i no ser-hi bona part de la cursa, al final era allà.
Veieu els resultats de la cursa aquí
I la classificació dels pilots aquí
