El top 10 dels editors de IndyCar en Català
10. Marcus Armstrong (NZ, Ganassi Dallara-Honda, nova entrada)
Com molts pilots, Armstrong va arribar rebotat de la Fórmula 2 i sense possibilitats de pujar a la Fórmula 1, i el neozelandès va aprofitar l’ocasió. Tot i córrer en menys curses que els seus rivals ja que no disputava els ovals, Armstrong va obtenir el títol de Rookie de l’any, guanyant-se una temporada completa amb Ganassi. Tot i que el seu millor resultat va ser un vuitè, va demostrar que podia rodar al davant.
9. Will Power (AU, Penske Dallara-Chevrolet, baixa 8 llocs)
El vigent campió no va sumar cap victòria, va quedar l’últim dels seus companys i només va fer dues poles tot i ser el rècordman de la categoria. Quatre podis van ser un bagatge pobre per a Power, qui realment no va tenir un mal any però simplement no va estar al nivell de McLaughlin o especialment Newgarden. Tot i això va ser constant per acabar setè al campionat.
8. Marcus Ericsson (S, Ganassi Dallara-Honda, baixa un lloc)
Cas similar al de Power. Tres podis per a Ericsson amb una victòria a la primera cursa i molta regularitat, però comparat amb els seus companys Palou i Dixon, el sisè al campionat es queda curt. S’està tornant això sí un especialista a Indianapolis, on gairebé guanya per segona vegada consecutiva. Se’n va a Andretti per mirar d’establir-se com a pilot referència de l’equip.
7. Kyle Kirkwood (US, Andretti Dallara-Honda, nova entrada)
Després de la seva temporada de debut amb Foyt, Kirkwood va passar a l’equip Andretti substituïnt a tot un Alexander Rossi. I el jove americà de Florida va complir amb les expectatives que els seus resultats a les categories inferiors prometien, quedant pràcticament empatat a punts amb el seu company d’equip Herta i sumant dues victòries ben convincents, les úniques de l’equip. Si Andretti aconsegueix ser més consistent, Kirkwood pot ser candidat al títol.
6. Christian Lundgaard (DK, Rahal Dallara-Honda, puja dos llocs)
Sobre el paper, una victòria i dues poles no són un bagatge gegant, però si tenim en compte que l’equip Rahal Letterman Lanigan no havia guanyat una cursa en tres anys i que l’equip va començar força malament la temporada, cal dir que la recuperació va ser molt bona. Lundgaard va ser la punta de llança de l’equip i continua sent el pilot principal a l’escuderia, quedant a més vuitè al campionat, cosa que tampoc aconseguia l’equip des de 2021.
5. Pato O’Ward (MX, Arrow McLaren Dallara-Chevrolet, igual)
Nova temporada lleugerament frustrant per O’Ward. El mexicà no va aconseguir cap pole ni victòria tot i pujar 7 vegades al podi. Va estar sempre rondant el capdamunt de la classificació i va superar clarament en regularitat als seus companys d’equip, però davant els acumulats de victòries d’altres pilots no guanyar curses penalitza. Si més no, nomès va patir dos abandonaments, tot i perdre la victòria a St. Pete per una avaria temporal…
4. Scott McLaughlin (NZ, Penske Dallara-Chevrolet, baixa un lloc)
De manera inesperada, McLaughlin va acabar l’any tercer com a millor pilot de Penske. Va guanyar només una cursa contra les 4 de Newgarden, però va ser més consistent. També va sumar dues poles, incloent la seva primera pole en oval a Gateway. El pilot neozelandès cada cop té menys mancances a qualsevol circuit, i és candidat al títol i a guanyar sempre.
3. Scott Dixon (NZ, Ganassi Dallara-Honda, puja tres llocs)
Acabada la cursa de Nashville, Dixon duia només dos podis. Era tercer al campionat per consistència, però alguns es preguntaven si l’hexacampió sense guanyar una cursa per primer cop des de 2004. Quedaven 4 curses, i la llegenda neozelandesa va obtenir tres victòries i un tercer lloc per assegurar-se el subcampionat i deixar clar que segueix sent un dels millors de la història. Clarament Palou i ell son els pilots capdavanters a Ganassi i lluitaran novament pel títol al 2024.
2. Josef Newgarden (US, Penske Dallara-Chevrolet, igual)
Una altra vegada, Newgarden va patir una temporada de victòries i desastres. Va guanyar 4 de les 5 curses disputades en oval de la temporada, exercint un domini poques vegades vist en aquesta disciplina, però a la resta de circuits només va pujar una vegada al podi. El punt destacat va ser sens dubte la victòria a les 500 milles d’Indianapolis, però novament els problemes i abandonaments, sovint causats per classificar-se massa avall, el van penalitzar.
1. Àlex Palou (E, Ganassi Dallara-Honda, puja tres llocs)
A la IndyCar, una temporada sense abandonar és notable. Si a més el teu pitjor resultat és un vuitè i sumes dues poles, cinc victòries i 10 podis en total, tens moltes possibilitats de ser campió, i així va ser amb Palou. El català va obtenir el seu segon títol fomentant-lo en uns dos mesos entre l’Indy GP i Toronto on de sis curses en va guanyar 4, va ser segon en una altra i quart a les 500 milles, que podria haver guanyat també de no ser per un toc als boxs amb Rinus Veekay. Si manté aquest nivell, pot marcar època.
