Coneixent la IndyCar: Els circuits

Coneixent la IndyCar: Els circuits

La IndyCar es caracteritza per tenir una barreja de circuits en el seu calendari. En el calendari actual hi trobem circuits ovals, circuits urbans i circuits “normals”. Però a la història de la IndyCar s’ha corregut en altres tipus de circuits. Repassarem en primer lloc l’estil de traçats on es corre avui dia i després veurem els circuits del passat.


Els ovals pavimentats

Tot i que a l’inici del segle XX les competicions en circuits ovals solien ser sobre terra, i els “dirt ovals” segueixen sent molt populars a nivell amateur, Indianapolis amb el seu traçat d’adoquins es va establir com un pol d’atracció per a fabricants i proves de tot tipus. Durant molts anys el Brickyard va ser gairebé l’únic oval de renom que no era de terra, amb els europeus Brooklands i Terramar en desús.
Però als anys 50 i 60 es va viure un boom en uns Estats Units en ple creixement. Circuits tan importants com Daytona, Charlotte, Talladega, Pocono o Michigan es van construir en aquells anys, tots asfaltats, i tant la IndyCar com la NASCAR van abandonar progressivament la competició en ovals de terra.
Als anys 90 es va viure una nova onada de construcció d’ovals. Fontana, Chicago i Chicagoland, Texas, Las Vegas, Gateway, Homestead… van afegir-se a les pistes més veteranes i en algun cas les van substituir.

Les principals característiques d’un oval asfaltat o de formigó son la major velocitat i el peralt més inclinat en comparació amb els ovals de terra, tot i que també hi ha ovals asfaltats amb poc asfalt. La seva amplada permet una competició força aferrissada i avançaments tant per rebuf com per diferents línies de traçada. Els accident solen ser forts. Solen ser més grans que els ovals de terra, amb distàncies que van de la milla (1609 m) a les 2,5 milles (4024 m). També n’hi han d’inferiors a la milla, sent els més petits de mitja milla (800 m).

Les formes també poden ser força variades. Indianapolis ve a ser un rectangle, Texas i Iowa tenen la recta principal en corba, Gateway és un ou amb una corba més tancada que l’altra, Pocono és un triangle, l’Emerson Fittipaldi a Rio era més aviat un trapezi… en definitiva, que ben pocs ovals són iguals a banda i banda.
Sempre s’ha corregut a Estats Units excepte en els casos de Rafaela a l’Argentina, el mencionat oval a Brasil, Sanair a Canadà, el Lausitzring a Alemanya, Motegi a Japó, i Rockingham al Regne Unit.

Els pilots 2022 a l’oval de Texas (Joe Skibinski)

Els circuits permanents

Més enllà dels circuits circulars però per carreteres normals, no va ser fins l’any 1965, sis dècades després del primer campionat, que va aparèixer el primer circuit permanent d’estil europeu al calendari. Va ser a l’Indianapolis Raceway Park, circuit unes milles enllà de l’Speedway. A la dècada dels 60 l’USAC va anar provant en alguns traçats però als 70 el calendari tornava a ser tot ovals.
La CART si que va introduir força circuits “normals” als 80 i 90, i de fet quan la IRL va ser creada el 1996, va néixer com un campionat només ovals com a contrapunt, fins al punt que la Champ Car hereva de la CART ja només corria en circuits urbans i permanents al 2007 mentre que l’IRL introduïa algun circuit tentativament.
Finalment amb la reunificació, s’ha acabat arribant a un calendari semblant als de la CART, amb una espècie de repartiment a terços entre ovals, urbans i permanents.

Els circuits americans no solen necessitar el grau 1 de la FIA per ser usats a la IndyCar. Per tant, els traçats solen tenir herba i grava en comptes d’asfalt a les escapatòries. De fet, les vegades que la IndyCar ha corregut en un circuit de nivell Fórmula 1, es posa un mur als boxes per imitar els tradicionals boxes dels circuits americans, on no hi ha edifici de boxes sinó espai per a que els equips hi posin el seu equipament de boxes. La majoria de circuits disposen d’uns garatges al pàdoc, que és on es munten i desmunten els cotxes.

A part dels circuits de gran nivell americans com Watkins Glen, Road America o Laguna Seca, els monoplaces estil Indy han visitat en circuits “normals” Bèlgica (Zolder), Canadà (Mosport i Mont-Tremblant), Fuji i Motegi (Japó), Ciutat de Mèxic i Monterrey (Mèxic), Assen (Països Baixos) i Silverstone i Brands Hatch (Regne Unit).

Vista de Road America (Joe Skibinski)

Els circuits urbans

El primer circuit pròpiament urbà de la CART va ser el del pàrquing de l’hotel Caesars Palace, a Las Vegas. Després de dues curses de Fórmula 1, el traçat va passar el 1983 a disputar-se dues temporades en el campionat americà. Un any després, el 1984, la CART també va heretar de la Fórmula 1 el gran premi de Long Beach, que ràpidament es va convertir en una de les curses importants del calendari.
La fórmula del circuit urbà segueix sent popular a dia d’avui com una manera fàcil de portar la competició a prop del públic. Així, diverses ciutats han gaudit dels monoplaces, com Miami, Detroit, Denver, Houston, San José, Las Vegas, Baltimore… tot i que a vegades els canvis d’alcalde, les oposicions veïnals o els impagaments han fet que els esdeveniments tinguin una vida curta.

Els circuits urbans també han tingut èxit a fora d’Estats Units, especialment al Canadà (Toronto i Vancouver) i Austràlia (Surfers Paradise), a més de Mèxic i Brasil.

Lògicament, les curses en ciutats americanes solen tenir com a mínim alguna corba de 90 graus. Ara bé, al contrari dels circuits europeus, els urbans de la IndyCar solen ser traçats amb molts sots, amb canvis de paviment entre formigó i asfalt i fins i tot en el cas de Baltimore i San José, amb línies de tramvia creuant el circuit (cosa que provocà problemes en els dos casos). Per tant a vegades es pot dir que els circuits més durs físicament per als pilots són els urbans, per la quantitat de rebot que ha d’absorbir el xassís, amb uns amortidors més tous que a la Fórmula 1.

Acció als carrers de Nashville

Els aeroports

Les curses en aeroports o aeròdroms es van fer molt populars després de la Segona Guerra Mundial, quan hi havia un excés d’aeròdroms militars. Circuits com Sebring o Silverstone van néixer d’aeroports i es van desenvolupar posteriorment com a circuits, mentre que a països com Gran Bretanya, Estats Units, Alemanya o Austràlia les curses en aeròdroms van ser populars en ocasions fins a finals del segle XX.
Però lògicament, un aeroport és primerament això, i l’augment progressiu del trànsit aeri o bé l’abandonament d’alguns aeròdroms més petits va anar desviant els cotxes cap a traçats més permanents.

El primer traçat amb part d’un aeròdrom, i el més longeu al campionat va ser el de Cleveland (Ohio), a l’aeroport Burke Lakefront, que va durar al campionat CART entre 1982 i 2007. Ja en els anys finals de la CART s’hi van afegir dos circuits més. El 2003 va debutar Sant Petersburg (Florida), traçat que encara ara forma part del campionat però que només utilitza una part de l’aeroport Albert Whitted; i el 2005 va debutar Edmonton, al Canadà, amb l’aeroport City Centre. Malauradament després del 2012 s’hi van deixar de fer curses i també es va deixar d’usar com a aeroport, així que l’àrea s’està renovant.

Les característiques principals dels circuits en aeroport són la seva amplada i la seva absència de desnivells, que permeten diferents traçades.

La primera corba del gran premi a Cleveland del 1996.

Els ovals de terra

Durant més de 60 anys els circuits ovals de terra, o dirt ovals com els hi diuen en anglès, van ser la base del campionat. Des de 1905 fins a 1970, almenys un oval de terra va formar part del campionat, i des dels anys 30, es considerava que començar des de petits o adolescents en el món dels midgets i sprint cars era el camí ideal per ser un bon pilot als ovals.
Però la “invasió britànica” dels anys 60 va canviar les coses. Quan Cooper amb Jack Brabham al volant va presentar-se a les 500 milles de 1961, va iniciar un camí en el que cada vegada més els cotxes que servien per als ovals de terra (amb el motor a davant) no eren útils per a la resta de circuits, on el motor a darrere era més efectiu. A nivell de campionats de formació es va decidir mantenir el motor a davant per als ovals de terra per una qüestió de costos, i els circuits van anar desapareixent del calendari IndyCar, així com també els pilots que hi pujaven, que van passar a dirigir-se més a la NASCAR, també amb motor al davant.

Tot i això els ovals de terra segueixen sent una part importantíssima de la cultura de l’esport de motor a Estats Units, a Canadà i també a Austràlia. Són curses relativament assequibles, amb un nivell de tecnologia barat i amb moltes categories i campionats locals arreu, on pràcticament qualsevol que es pugui construir un cotxe hi pot córrer.

Els ovals de terra solen ser d’argila o terra compactada. La llargada màxima sol ser la milla (1609 m), però n’hi ha de mitja milla (804 m), tres octaus de milla (603 m), tres octaus (536), un quart (402 m) o fins i tot un octau (201 m), tot i que la gran majoria de curses del campionat eren en ovals de milla o mitja milla.
Al contrari dels circuits asfaltats, els ovals de terra solen necessitar preparació amb màquines després de les curses per anivellar el terreny, eliminar reguerots i crear el “cushion” o coixí, part externa de terra acumulada prop del mur on només els més atrevits s’hi acosten.

Bill Vukovich Jr a Sacramento el 1970, a l’última cursa sobre terra.

Els ovals de fusta

Per increïble que ens pugui semblar avui dia, totes les curses que haguessin format el campionat de 1918 es van disputar en ovals de fusta. (A Indianapolis no s’hi va córrer per la Primera Guerra Mundial). Aquesta modalitat de competició, basada en els velòdroms que a finals del segle XIX van començar a construir-se a Europa, va tenir una vida curta però molt popular als Estats Units, que en ocasions superava el nombre d’espectadors de les pròpies 500 milles.

Els ovals de fusta es consideraven més excitants que els de terra perquè tenien més peralt i per tant més velocitat i també eren més barats de construir que circuits d’asfalt o formigó. Però no tot eren punts positius. La fusta es desgastava i havia de ser canviada sovint; els cotxes circulant a gran velocitat feien saltar estelles que es podien clavar a la cara dels pilots o bé punxar els pneumàtics, i les altes velocitats provocaven grans accidents sovint amb conseqüències fatals. Les llargades solien oscil·lar entre la milla i les dues milles

La Gran Depressió del 1929 va acabar amb molts dels circuits degut als costos de manteniment. Alguns també van ser consumits pel foc. Però els peralts i les grades que es van estrenar amb els circuits de fusta segueixen formant part avui dia del motor americà.

El circuit de Laurel, el 1925.

Pikes Peak i demés rareses…

Tres tipus més de circuits han format part de la història: pujada en costa, platja i de ciutat a ciutat. El més famós dels tres és la pujada en costa de Pikes Peak (Colorado), que probablement és la pujada en costa més coneguda del món. Com sabeu, les pujades en costa són curses pujant un port de muntanya fins al cim en el menor temps possible, amb sortida estil ral·li.
Entre 1946 i 1970 va ser part del campionat ja fos puntuable o no puntuable, i va ser domini habitual de la família Unser. Els cotxes estil Indianapolis van ser els dominadors en aquells anys, i no va ser fins la introducció de la tracció a les 4 rodes que els “roadsters” ja no van guanyar la classificació general.

Pel que fa a la platja, només es va disputar una cursa durant tres anys puntuable pel campionat a Galveston, Texas. Entre el 1913 i 1915 es va disposar un traçat de 5 milles per la platja Denver, en el qual s’hi va fer més d’una cursa cada temporada. Les curses de platja van arribar fins a mitjans del segle XX, sent la més famosa la de Daytona, on hi corria la NASCAR als seus inicis i que va acabar donant peu al naixement del propi oval.

I per acabar, també va puntuar pel campionat una vegada (el 1909) una cursa de ciutat a ciutat. Aquest tipus de curses eren molt populars a l’inici de l’esport, especialment a França, però van quedar interrompudes per greus accidents i substituïdes per traçats igualment en carreteres d’ús diari.
La cursa de 1909 s’anomenava Cactus Derby i anava de Los Angeles a Phoenix, una distància d’uns 770 km aproximadament. Els guanyadors van ser els germans Nikrent, amb un temps de més de 19 hores, i dels 10 cotxes participants en van acabar 6. Avui, el mateix trajecte es pot fer en tan sols unes 6 hores.

Mario Andretti al Pikes Peak el 1969.