Àlex Palou va aconseguir el seu cinquè campionat d’IndyCar ahir a la cita doble de Milwaukee. Un cinquè i un desè llocs van ser suficients perquè el pilot de Ganassi s’assegurés el quart títol consecutiu. Pato O’Ward (McLaren) va guanyar les dues curses.
En un cap de setmana mogut per la meteorologia, un pilot es va proclamar pentacampió amb els últims quatre títols guanyats consecutivament, cosa que no es donava des del 2007, i un altre va guanyar dues curses el mateix dia, cosa que no s’havia produït en 45 anys. El Milwaukee Mile va viure una jornada històrica diumenge, després d’un dissabte accidentat.
La cita estava programada amb entrenaments lliures divendres, qualificació i cursa 1 el dissabte i cursa 2 el diumenge. Els lliures van ser liderats per Josef Newgarden (Penske) encara que el fet destacat va ser un accident entre Christian Rasmussen (ECR) i el segon classificat del campionat, Kyle Kirkwood (Andretti). Tots dos van tenir els seus cotxes reparats per a dissabte però Kirkwood va classificar molt avall per a les dues curses.
A les cites dobles en ovals, la qualificació són dues voltes amb la primera generant la graella de la primera cursa i la segona volta establint les posicions de la segona contesa. Scott McLaughlin (Penske) i Àlex Palou (Ganassi) van aconseguir les dues poles, encara que McLaughlin, com Palou, el seu company David Malukas i els Juncos Hollinger tenien penalitzacions per canvi de motor per a la cursa 1. El neozelandès es va endur el punt de la pole però O’Ward va sortir primer.
La pluja trastoca els plans
La cursa de dissabte, programada per començar a les 14.30 hora local, es va iniciar uns 40 minuts més tard a causa de la escassa precipitació. O’Ward va liderar 21 voltes fins que Felix Rosenqvist (Meyer Shank) el va avançar. El pilot mexicà va recuperar el liderat una vegada tothom va fer la seva primera parada, però a la volta 64 es va treure la bandera groga per pluja i a la volta 90 es va treure bandera vermella. Rosenqvist era segon seguit d’Alexander Rossi (ECR), Newgarden, Christian Lundgaard (McLaren), Will Power i Kyle Kirkwood d’Andretti, Louis Foster (RLL), Kyffin Simpson (Ganassi) i Rinus Veekay (Juncos).
Va ploure durant dues hores i IndyCar va intentar assecar la pista un cop es va aturar la pluja. Aleshores eren les sis de la tarda allà (una de la matinada aquí). Milwaukee no té il·luminació nocturna i la posta de sol era a les 19.30. Tot i els intents de l’organització, a les set (02.00 aquí) es va anunciar que la cursa seguiria diumenge a les 8 del matí, tres de la tarda hora espanyola.
Diumenge va clarejar novament amb pluja, i aquesta vegada direcció de carrera va decidir abandonar ràpidament el pla de córrer a les 8 del matí. Es correria la cursa 2 a la 1 del migdia (19.00 hores aquí) i es disputaria la resta de la cursa 1 a partir de les sis (mitjanit aquí). Els equips i l’organització es van veure en la situació d’haver de guardar els pneumàtics i apuntar el combustible que tenia cada cotxe de la cursa 1 per fer-los servir després de la cursa 2. Quin embolic!
Així doncs, mentre seguia la bandera vermella de la cursa 1, es va disputar la cursa 2, amb sol per fi a la pista. Tal com va començar la cursa 1, el pole va mantenir la posició i Àlex Palou va liderar 33 voltes fins que Newgarden li va avançar una volta abans de la primera bandera groga, provocada per una virolla sense conseqüències de Romain Grosjean (Coyne). Tothom va entrar a boxes i Palou va recuperar el liderat a la parada.
La una serveix per a la dues, i la dues per a la una
A causa de les circumstàncies, els pilots feien servir el coneixement obtingut en les poques voltes disputades dissabte, i al seu torn, la cursa que estaven disputant en aquell moment els serviria per poder millorar coses de cara a la cursa que havien començat ahir i acabarien després de l’actual. De la mateixa manera, la lluita per mantenir el campionat viu se centrava en si Palou aconseguia ficar 108 punts o més als seus rivals al final de la cursa i al cap d’unes hores, aquesta distància necessària per ser campió matemàticament esdevindria només 54 punts.
Palou va continuar líder després de la segona parada fins que Veekay el va avançar a la volta 99. El pilot català no se sentia còmode a la part alta dels revolts i li costava doblar; però el neerlandès va perdre el liderat a la següent parada, baixant al setè lloc després de Palou, Malukas, Power, McLaughlin, Newgarden i Kirkwood. Precisament Newgarden va ser el causant de la següent groga després d’una virolla amb toc sortint del revolt 4, que el va deixar fora de carrera a la volta 134.
Potser un avantatge que tindria Newgarden és que no gastaria més pneumàtics. Els equips disposaven d’11 jocs per a les dues curses i valia la pena canviar abans d’esgotar el combustible, ja que la goma nova donava molta velocitat i oportunitats de fer undercut. En aquesta groga va entrar tothom excepte els Scotts, McLaughlin i Dixon, de manera que ells van liderar un reinici avortat a la 156 per accident i abandó de Grosjean.
La idea era fer una parada menys que la resta. Quan va reiniciar la carrera a la 168, Dixon va caure quina pedra a l’aigua i va acabar abandonant l’estratègia, però McLaughlin es va mantenir al top 3 i va aconseguir parar amb la resta, havent estirat els seus pneumàtics. Aquesta última parada va tenir lloc a les voltes 190-196 i Power era líder, però va perdre les seves opcions en passar-se de velocitat a boxes. Sanció i O’Ward, que havia superat McLaughlin i Lundgaard a la parada, es posava líder.
Pato, de dos en dos
Liderant, O’Ward es trobava a l’estranya situació de ser líder en dues curses alhora, la que estava corrent i la que estava en bandera vermella. El pilot de McLaren va dominar sense problemes fins a la meta, guanyant amb 8 dècimes d’avantatge sobre McLaughlin. Lundgaard va completar el podi amb Malukas, Palou, Kirkwood, Veekay, Rasmussen, Marcus Ericsson (Andretti) i Foster completant el top 10. Mick Schumacher (RLL) va ser el millor rookie en 13è lloc, amb Dennis Hauger (Coyne) i Caio Collet (Foyt).
En acabar aquesta cursa, Palou portava 97 punts d’avantatge sobre Kirkwood i per tant no era campió encara, però en reprendre la cursa de dissabte, només necessitava ser 20è o millor. Després d’una bandera vermella de 25 hores i 40 minuts, va continuar la cursa 1. O’Ward va liderar el pilot fins a les parades de tot el món a les voltes 118-122. Tothom? No, David Malukas va inspirar-se en McLaughlin i va decidir estirar els seus pneumàtics, prenent el liderat fins a la seva parada a la 143.
Hi va haver bandera groga a la volta 151 després d’un toc entre Grosjean i Schumacher que va provocar una virolla a aquest últim. Novament van entrar tots els pilots excepte Malukas, i el pilot de Penske va liderar el reinici i se’n va anar del pilot, especialment en començar a doblar pilots, quan la seva distància va augmentar a 6 segons sobre O’Ward. Malukas de fet va ser dels últims a parar quan tothom va fer la seva última parada a les voltes 191-196, i va seguir líder després de l’intercanvi.
A la volta 200 va arribar una nova bandera groga després de toc de Power amb el mur després d’una mala situació en trànsit. Malukas mantenia el lideratge davant d’O’Ward, McLaughlin, Lundgaard, Armstrong, Veekay, Rosenqvist, Rasmussen, Palou i Ericsson, i el pilot de Penske va seguir líder al reinici fins que Collet es va trobar al mur després d’un toc de Newgarden a la volta 21. i de manera cruel, Malukas va perdre el liderat després d’un problema momentani amb el canvi.
Fent història
O’Ward va prendre el liderat i va liderar per guanyar la seva segona cursa en un dia, fet que no passava des que Rick Mears va guanyar dues carreres a Atlanta el 28 de juny de 1981, data en què només Dixon i Power havien nascut. Per la seva banda Malukas se sentia “maleït” amb la seva sisena segona posició i encara a la recerca de la seva primera victòria, que ja ha merescut més d’una vegada. Més content estava Veekay que va aconseguir podi per a Juncos avançant a McLaughlin mancant 5 voltes.
Rasmussen, Lundgaard, Newgarden, Ericsson, Armstrong i Palou van completar el top 10, amb Schumacher novament el millor rookie, 12è per davant de Hauger en 21è lloc i el retirat Collet. Tot i que Chevrolet va aconseguir ocupar les 7 primeres posicions de la cursa, Honda va certificar matemàticament el campionat de motors, el dotzè de la marca.
Però el protagonista del dia va ser Àlex Palou. Cinc campionats d´IndyCar i quatre consecutius. Només A. J. Foyt i Scott Dixon el superen en el primer número i en el segon ha igualat Sébastien Bourdais com a pilots amb més títols consecutius. Aquest títol és a més el 18è per a Chip Ganassi Racing, que es posa líder en solitari per davant del Team Penske en títols d’IndyCar. És clar que Ganassi, Palou, Barry Wanser, Ricky Davis i la resta de l’equip número 10 han creat una cosa especial. Qui serà qui els destroni?
Per si no n’hi hagués prou, la temporada acaba aquest cap de setmana a Laguna Seca, circuit favorit de Palou i en què ha guanyat 3 vegades i ha acabat sempre al podi. El títol ja és seu, però el focus estarà a la batalla pel subcampionat, en què Lundgaard, Kirkwood i O’Ward estan separats per 4 punts, amb Malukas encara amb possibilitats a 23 punts del pilot danès. Ho veurem el diumenge a partir de les 20.30 hora catalana.
Comments