Indianapolis 500 (constructors)

En aquesta pàgina farem un repàs als constructors que van participar a la Fórmula 1 mitjançant la seva participació a les 500 milles d’Indianapolis entre els anys 1950 i 1960, quan van ser puntuables pel mundial de Fórmula 1 malgrat disputar-se sota normes diferents. Entenem que no mereixen una explicació tant profunda com els constructors tradicionals del campionat, però també pensem que val la pena si més no mencionar la participació.

Adams (1950, 1 GP)

Clyde Adams era un texà que als 20 anys se’n va anar a Califòrnia a treballar amb Henry Miller, que als anys 20 era el principal constructor americà de cotxes de carreres. Quan Miller va vendre’s la seva empresa, Adams va establir-se per si mateix, construint xassís per a diversos clients entre 1930 i 1950 i apareixent a Indianapolis sovint, guanyant la cursa de 1946. El cotxe de 1950, amb motor Offenhauser, va ser un encàrrec de Richard L. Palmer que ja havia estat usat des de 1947. En la seva única aparició al mundial Bill Cantrell i Bayliss Levrett van compartir el cotxe, però van abandonar amb problemes amb la pressió de l’oli.

Bromme (1951-1954, 4 GP)

Louis Bromme i el seu fill Bruce construien sprint cars, i el 1946 Lou Senter va proposar-los portar un dels cotxes a Indianapolis. Aquella primera experiència va fer-los tornar 4 vegades durant els anys puntuables a la Fórmula 1, 3 sota la propietat Bromme i un sota Vince Granatelli, de la família propietària de la marca STP. Rodger Ward, Spider Webb, Bob Scott i Danny Kladis van pilotar els Bromme-Offenhauser, però en les 4 participacions sempre van haver d’abandonar per problemes mecànics.

Christensen (1959-1960, 2 GP)

Christensen va ser un constructor del qual poques dades n’hem trobat. El cotxe va participar, amb motor Offenhauser, en dues ocasions amb Jack Turner el 1959 i Jim Hurtubise el 1960; els dos van haver d’abandonar per avaria.

Bill Holland va ser segon el 1950 amb aquest Deidt-Offenhauser.

Deidt (1950-1952, 3 GP, 2 podis, 10 punts)

Emil Deidt (o Diedt, els historiadors no semblen posar-se d’acord) era carrosser i de fet alguna de les seves creacions automobilístiques va aparèixer en pel·lícules de Hollywood. Pel que fa a les curses, els xassís Deidt havien guanyat les edicions de les 500 milles de 1947, 1948 i 1949. Bill Holland (guanyador el 1949) i Mauri Rose (guanyador el 1947 i 1948) van fer segon i tercer el 1950 conduint per a Lou Moore i Howard Keck, respectivament. Duane Carter va ser vuitè el 1951, però els altres tres Deidt participants aquell any i el que va concórrer el 1952 van abandonar.

Del Roy (1953, 1 GP)

Frankie Del Roy (que s’anomenava De Rosa de veritat), va ser pilot i mecànic a bord durant els anys 30. Després va passar a ser cap de mecànics de diferents equips, incloent el del tricampió IndyCar Ted Horn o el del segon classificat a la cursa de 1951, Mike Nazaruk. Però l’única vegada que el seu nom va aparèixer en un xassís va ser el 1953, amb el Dr. Sabourin com entrant. Amb motor Offenhauser, Johnny Thomson va classificar-se últim i va haver d’abandonar amb problemes d’ignició. Més tard, Del Roy va ser comissari tècnic d’USAC, l’organització que va regular l’IndyCar entre 1956 i 1978, i de fet va morir en l’accident d’avió que va “decapitar” l’organització mesos abans que la CART prengués possessió de l’organització del campionat.

Dunn (1957-1959, 3 GP)

Harry Dunn era el propietari de Dunn Engineering. El 1956 la companyia va entrar un Kurtis Kraft per a Keith Andrews, i ja el 1957 van entrar els seus propis cotxes. Els pilots serien Nino Farina (campió de 1950) i el propi Andrews, però aquest últim va morir durant els entrenaments provant el cotxe de l’italià. Farina es va quedar sense cotxe per classificar, mentre que el cotxe d’Andrews va ser pilotat per Al Herman, que també va xocar al mateix lloc on Andrews però sense conseqüències. Sempre amb motor Offenhauser, el 1958 Chuck Weyant va ser el pilot però també va xocar, i el 1959 Herman va ser tretzè en l’última aparició del Dunn.

Elder (1959, 1 GP)

Edgar Elder va ser pilot de midgets i també va participar en 7 curses IndyCar, però no va classificar-se mai per a les 500 milles, no superant mai la introducció per als pilots novells. Després va construir monoplaces i un d’aquests, amb motor Offenhauser, va participar en les mans de Ray Crawford, que era propietari d’una cadena de supermercats. Crawford va classificar penúltim a l’edició de 1959 i va abandonar per accident, trencant-se tres costelles.

Epperly (1955-1960, 5 GP, 2 voltes ràpides, 3 podis, 28 punts)

Quincy “Quin” Epperly va néixer a Virginia. Completant un curs teòric de construcció d’avions per correspondència, se’n va anar a Califòrnia a treballar per Lockheed. Després de la Segona Guerra Mundial, va passar a treballar amb Frank Kurtis, que el va iniciar en la construcció de cotxes de curses. A mitjans dels 50 va establir-se per si mateix i va innovar col·locant el motor Offenhauser inclinat, permetent cotxes més baixos.

Els Epperly van debutar el 1955. obtenint el segon lloc el 1957 (Jim Rathmann) i el 1958 (George Amick) i la tercera posició el 1959 (Paul Goldsmith), a més de dues voltes ràpides (Rathmann 1957 i Tony Bettenhausen el 1958). De fet els cotxes van sumar punts cada any excepte el 1955. Amb la revolució del motor al darrere, Epperly va deixar la competició i va dedicar-se al seu negoci de reparació i restauració de cotxes.

Ewing (1950-1960, 2 GP, 1 pole)

Wayne Ewing és més conegut com a col·laborador d’A. J. Watson; n’era el carrosser dels vehicles Watson, que van guanyar les 500 milles en 6 ocasions. Ocasionalment Ewing va entrar cotxes sota el seu nom, concretament els anys 1950 i 1960 en les curses que comptaven pel mundial de Fórmula 1, i el 1960 Eddie Sachs va fer la pole amb l’Ewing-Offenhauser entrat per Dean Van Lines, tot i que acabaria abandonant la cursa.

Ferrari (1952, 1 GP)

Tothom coneix Ferrari com potser la marca més famosa de l’automobilisme, però pocs saben que ha considerat la participació a Indianapolis més d’una vegada. L’únic Ferrari que va participar realment a la cursa va ser el 375 Indy d’Alberto Ascari, que va haver d’abandonar per un problema amb una roda. Altres Ferraris van ser presents entre els anys 1952 i 1956, però cap va classificar-se. I Ferrari almenys va considerar la participació a Indianapolis als anys 1961, 1968 i 1973, però sense anar més enllà de les discussions inicials. Potser l’intent més seriós va ser entre 1985 i 1986, quan l’Scuderia va construir un cotxe sencer a les normes CART després d’haver consultat amb equips i pilots americans. El Tipo 637 va ser provat per Michele Alboreto, però finalment Ferrari va decidir continuar a la Fórmula 1 i no fer les Amèriques.

Hall (1951, 1 GP)

Karl Hall va ser propietari de diversos monoplaces als anys 50 i 60, participant regularment al campionat IndyCar, però només un cop va classificar-se un cotxe seu per a les 500 milles d’Indianapolis. El 1951, conduit per Bill Mackey, el Hall-Offenhauser va classificar-se últim i va abandonar per problemes amb l’embragatge.

Victòria de Bill Vukovich el 1954 amb el Kurtis Kraft 500A-Offenhauser.

Kurtis Kraft (1950-1960, 12 GP, 5 victòries, 6 poles, 7 voltes ràpides, 16 podis, 127 punts)

Frank Kurtis era fill d’un ferrer croat que havia emigrat als Estats Units, i de fet, el cognom real de la família era Kuretić. Quan el seu pare va trobar feina en uns carrossers a Califòrnia, en Frank el va acompanyar, i aviat va establir-se per si mateix (Kurtis Kraft) arreglant midgets i construint-ne de nous. El negoci va anar bé i després de la Segona Guerra Mundial va entrar a Indianapolis, on els seus cotxes correrien entre 1948 i 1965. Va vendre’s Kurtis Kraft i va establir una nova companyia que acabaria passant al seu fill quan es va retirar.
Els Kurtis Kraft van ser importants en el fet que van ser els primers venedors en massa de cotxes de competició, cotxes a més fiables i guanyadors, fins al punt que els Kurtis-Offenhauser van guanyar cinc vegades a Indianapolis (1950 Johnnie Parsons, 1951 Lee Wallard, 1953-54 Bill Vukovich i 1955 Bob Sweikert), van obtenir sis pole positions (1950 Walt Faulkner, 1951 Duke Nalon amb motor Novi, 1952 Fred Agabashian amb motor Cummins diesel, 1953 Vukovich, 1954 Jack McGrath i 1957 Pat O’Connor). Van aconseguir també totes les voltes ràpides entre 1950 i 1956 (3 Vukovich, una Paul Russo amb motor Novi i les altres Parsons, Wallard i McGrath) i 16 podis, ocupant els tres llocs a les edicions de 1951, 1953 i 1955.
Com a nota final, un Kurtis Kraft midget va participar al GP d’Estats Units de 1959, amb Rodger Ward. Va abandonar.

Kuzma (1951-1960, 10 GP, 1 victòria, 3 podis, 24 punts)

Eddie Kuzma era un personatge una mica excèntric. Solia treballar al seu taller amb la ràdio a un volum altíssim ja que un cop sabia el que necessitava el client, no hi havia més necessitat de xerrar. Però també era un bon constructor, i particularment als ovals de terra els seus cotxes van dominar, ajudant a Jimmy Bryan a convertir-se en tricampió IndyCar. Aquest domini no es va traduir a Indianapolis, si bé Troy Ruttman va guanyar la cursa de 1952. Bryan va obtenir un segon i un tercer lloc per completar els tres podis de Kuzma.

Langley (1950, 1 GP)

Joe Langley havia estat pilot i de fet havia intentat classificar-se per les 500 milles de 1946 sense èxit. Va passar a tenir un taller i a ser cap de mecànics per diferents equips. El 1950 va participar a les 500 milles amb un cotxe sota el seu nom. Gene Hartley va ser-ne el pilot, i va acabar en la setzena posició.

Lesovsky (1950-1960, 9 GP, 1 pole, 1 volta ràpida, 1 podi, 10 punts)

Ludwig “Lujie” Lesovsky, d’origen txecoslovac, era un altre dels constructors californians, però al contrari que Kuzma, era respectuós i gairebé tímid. A part de construir els seus bòlids, també reparava els d’altres constructors i potser feia més diners en això que en l’èxit dels seus cotxes. Entre 1949 i 1970 van guanyar 13 curses IndyCar però mai a Indianapolis, on el millor van ser la pole, volta ràpida i tercer lloc que va aconseguir Johnny Thomson el 1959.

Marchese (1950-1951, 2 GP)

Carl Marchese va ser pilot i de fet va ser el Rookie de l’any a les 500 milles de l’any 1929, en el que seria la seva única participació. Entre els anys 1938-41 i 1948-51 va participar com a constructor a l’IndyCar, obtenint cinc victòries amb Myron Fohr l’any 1948. A Indianapolis va participar dues vegades en cursa puntuable pel mundial, amb un onzè com a millor resultat per a Fohr l’any 1950.

Maserati (1950-1951, 2 GP)

Els Maserati italians havien aparegut en diverses ocasions als Estats Units des dels anys 30, i de fet el 8CTF va vèncer a Indianapolis amb Wilbur Shaw al volant els anys 1939 i 1940. Versions modificades del 8CTF van classificar-se per als dos primers anys que les 500 milles puntuaven pel mundial de Fórmula 1, però els preparadors ja havien tret el motor Maserati original i hi havien posat un Offenhauser. No van obtenir cap punt per a la marca italiana, que va ser l’altra marca europea (junt amb Ferrari) que va participar a Indianapolis en aquells anys que Indy puntuava.

Meskowski (1960, 1 GP)

Wally Meskowski era d’Indiana però va començar en el motor amb un equip de Modesto, Califòrnia, que va ser el que el va fer participar per primer cop a Indianapolis com a mecànic. Després de trobar feina més a prop de casa, Meskowski va crear el seu primer xassís amb el qual Bob Veith va quedar vuitè a l’última Indy 500 puntuable per a la Fórmula 1. A partir d’allí Meskowski va seguir construint cotxes fins al 1970, i A. J. Foyt en particular va guanyar 26 curses i 4 títols IndyCar en part amb els Meskowski, doncs llavors es feien servir diferents xassís segons si es corria en asfalt o en terra.

Moore (1950-1952, 3 GP)

Lou Moore va néixer a Oklahoma però de petit se’n va anar a viure a Califòrnia i allà va començar com a pilot. L’any 1931 va guanyar dues curses puntuables per la IndyCar i el 1932 va fer la pole a Indianapolis, a part de quedar-hi segon el 1928 i tercer el 1933 i el 1934. Quan va retirar-se va ser propietari d’equip i els seus pilots van guanyar cinc vegades les 500 milles entre 1938 i 1949. Només Roger Penske té més victòries (16) a Indianapolis que Moore, que entre 1950 i 1952 va provar-ho amb el seu propi xassís. Dos sisens llocs (que llavors no puntuaven) per a Lee Wallard i Henry Banks els anys 1950 i 1951 van ser el millor resultat per al Moore.

Nichels (1950-1954, 2 GP)

Ray Nichels, d’Indiana, va ser un constructor força important a les dècades dels 40, 50 i 60 als Estats Units, si bé els seus esforços van tenir més èxit amb els stock-cars, guanyant curses a la NASCAR i al campionat USAC de l’especialitat. A Indianapolis, dos Nichels amb motor Offenhauser van participar amb 5 anys de diferència, aconseguint Paul Russo un novè lloc a l’edició de 1950 com a millor resultat.

Olson (1950, 1 GP)

No molta informació queda sobre Norm Olson, a part de que els seus cotxes van competir en curses del campionat AAA (el que actualment seria l’IndyCar) entre 1948 i 1950. En aquest últim any, puntuable per al campionat mundial de Fórmula 1, l’Olson-Offenhauser pilotat per Jackie Holmes va abandonar per una virolla.

Pankratz (1954-1955, 2 GP)

Bob Pankratz va néixer a Wisconsin, va viure de jove a l’estat de Washington i després, com molts dels seus coetanis, va baixar a Califòrnia per treballar amb Clyde Adams, que també construïa midgets. En Bob els mantenia i també els pilotava, però un accident el 1948 el va deixar tres mesos en coma i va acabar la seva carrera com a pilot.
Pel que fa a Indianapolis, després de dos intents on els Pankratz no es van classificar, el 1954 i el 1955 Jimmy Reece va classificar el cotxe i va obtenir un 17è com a millor resultat el primer any. Un any després Pankratz va deixar les curses i va ajudar al seu germà gran en el manteniment de maquinària agrícola.

Pawl (1951-1955, 3 GP)

Johnny Pawl, de Crown Point, Indiana, va ser com Frankie Del Roy mecànic a bord durant els anys 30. Al retirar-se va establir John Pawl Racing Equipment, a on va treballar fins a jubilar-se el 1998. Els seus propis vehicles van còrrer en tres ocasions a Indianapolis als anys 1951, 1954 i 1955, però van abandonar les tres vegades. Pawl va comprar-li Kurtis Kraft a Frank Kurtis el 1955, i va continuar a l’esport com a proveïdor de cotxes i peces.

Phillips (1954-1960, 7 GP, 1 podi, 7 punts)

Jud Phillips treballava al concessionari de Bob Estes, que era propietari d’un equip habitual a les 500 milles. Després de classificar-se tres anys amb cotxes Watson, Estes va fer confiança als dissenys de Phillips, amb els quals va participar al campionat IndyCar entre 1954 i 1960, guanyant 6 curses. A Indianapolis, el millor resultat va ser un tercer lloc per a Don Freeland el 1956 i una quarta posició amb Don Branson el 1960.

Rae (1950, 1 GP)

El Rae va dissenyat per Johnny Rae, ex-mecànic a bord i membre de l’equip Thorne que va guanyar les 500 milles de 1946. Poques dades se saben del cotxe a part de que va ser encarregar per Sampson Manufacturing Co. i pilotat per Walt Ader fins a la vint-i-dosena posició, a quinze voltes del guanyador.

Salih (1957-1960, 4 GP, 2 victòries, 2 podis, 16 punts)

George Salih va treballar inicialment a Meyer & Drake, la companyia propietària del motor Offenhauser que es va fer servir a l’IndyCar durant gairebé tres dècades. Més tard va dissenyar el seu propi cotxe amb molt èxit, doncs de quatre curses a Indianapolis en va guanyar dues (1957 amb Sam Hanks i 1958 amb Jimmy Bryan), en el que serien les dues úniques posicions puntuables. Bryan també va guanyar amb Salih la Cursa dels Dos Móns, disputada a Monza en una barreja de cotxes i pilots europeus i americans.

Schroeder (1951-1955, 4 GP, 2 punts)

Gordon Schroeder va néixer a Minnesota i de petit va viure a Califòrnia, on es va aficionar a l’automobilisme. El 1938 va fer cap a Indianapolis per veure si algun equip volia contractar-lo, i va estar de sort amb Sampson Motors. Aviat va fer el pas cap a construir els seus propis cotxes que van participar en 5 ocasions a Indianapolis, obtenint un cinquè lloc el 1951 amb Bobby Ball. La mort de Ball aquell mateix any va fer que Schroeder deixés d’anar a les curses, però va seguir amb un negoci de construcció de peces per l’automobilisme fins a jubilar-se l’any 1985.

Sherman (1951-1952, 2 GP, 3 punts)

No molta informació hi ha sobre el xassís Sherman, o Silnes/Sherman. En els anys que les 500 milles van ser puntuables pel mundial de Fórmula 1, el cotxe en qüestió només es va classificar dues vegades entrat per George Leitenberger, i va obtenir un quart lloc a la cursa de 1951 pilotat per Andy Linden.

Snowberger (1950, 1 GP)

Russell “Russ” Snowberger, de Maryland, va ser pilot durant gairebé 30 anys, participant per primer cop l’any 1921 i retirant-se l’any 1949. Va competir en curses IndyCar però mai en va guanyar cap, tot i que va fer la pole el 1931 a Indianapolis i va obtenir dos cinquens llocs com a millor resultat al Brickyard. Després de retirar-se va fer de mecànic, va entrar cotxes amb el seu nom i el 1950 un Snowberger pilotat per Bill Schindler va participar a les 500 milles.

Stevens (1950-1956, 6 GP, 1 pole)

Myron Stevens, com Clyde Adams, va començar de jove a treballar a can Miller. Com a cap de fabricació, Stevens va ser responsable dels Millers guanyadors a Indianapolis els anys 1923, 1926, 1928 i 1929. Stevens va establir-se per si mateix i ja el 1931 un Stevens-Miller va guanyar a Indianapolis amb Louis Schneider, en l’únic any en que el propi Myron va córrer, quedant quart.
El 1936 Louis Meyer va donar la segona i última victòria per a Stevens, que en els anys de Fórmula 1 va aconseguir una pole position el 1955 amb Jerry Hoyt però mai els seus cotxes van acabar entre els cinc primers. En total, però, 19 victòries IndyCar adornen el palmarès Stevens.

Sutton (1959, 1 GP)

De nou, un constructor del qual hem trobat ben poca informació. Mike Magill va ser el pilot del cotxe inscrit per George Walther Jr sota el nom de Dayton Steel Foundry. Com la majoria de participants el Sutton duia un motor Offenhauser. Magill va classificar-se trenta-unè però va patir un accident a la volta 45.

Trevis (1951-1960, 4 GP, 1 punt)

Floyd Trevis, de Youngstown, Ohio, va aparèixer per primer cop amb un cotxe a Indianapolis el 1946, que usava dos motors Offenhauser, un per les rodes de davant i l’altre per les de darrere. Ja en els anys puntuables per a la Fórmula 1, només Eddie Johnson va aconseguir un punt el 1960 amb un Trevis, però precisament el primer any sense ser puntuable A. J. Foyt va guanyar amb un Trevis les seves primeres 500 milles. Foyt aconseguiria 3 victòries més i el títol d’aquell any juntament amb el xassís Meskowski.

Turner (1953, 1 GP)

El xassís Turner és un altre dels quals tenim molt poca informació. Sabem que Lee Elkins, un propietari prolífic que va ser part activa de l’automobilisme americà entre els anys 1951 i 1974, va ser-ne l’entrant amb Mike Nazaruk al volant i motor Offenhauser al davant. Nazaruk va classificar-se vint-i-tresè l’any 1953 però va abandonar amb problemes de transmissió.

Rodger Ward, guanyador el 1959 amb el Watson-Offenhauser.

Watson (1950-1960, 9 GP, 3 victòries, 2 poles, 1 volta ràpida, 5 podis, 36 punts)

A. J. Watson va ser una figura força llegendària a Indianapolis. Entre 1949 i 1984 va estar actiu ja fos dissenyant cotxes o bé simplement sent cap de mecànics. Els seus cotxes van aconseguir 45 victòries i 43 poles IndyCar, essent part important dels dos campionats de Rodger Ward. De les victòries, 6 van ser a Indianapolis i d’aquestes 6, tres durant els anys puntuables. Pat Flaherty va guanyar el 1956 seguit de Rodger Ward el 1959 i Jim Rathmann el 1960. Flaherty també va aconseguir la pole el 1956 i Dick Rathmann l’aconseguiria el 1958. Jim Rathmann i Ward van aconseguir sengles segones posicions el 1959 i el 1960.

Wetteroth (1950, 1 GP)

Louis “Curly” Wetteroth va ser un dels que va destronar a Miller durant els anys 30. Els Wetteroth, ja fos amb motor Miller o Offenhauser, van aconseguir 13 victòries de les quals 4 a Indianapolis (1932, 1935, 1938 i 1941). De fet la victòria de 1935 va ser la primera de les 27 que el motor Offenhauser obtindria al Brickyard. Quan la cursa va ser puntuable pel mundial de Fórmula 1, Wetteroth ja no era al cim tecnològic i Jim Rathmann va acabar la cursa a la 24a posició.